El Llobregat estrena ‘Diàlegs Filosòfics al Baix’ amb una primera ruta a Portbou sobre Walter Benjamin

No hi ha millor símbol del progrés imposant-se a la pacífica natura que l’impressionant vista aèria del manat de vies que conflueixen en una estació, de vidre i ferro, impròpia d’una antany petita cala, refugi dels pescadors de Cervera i Colera.

Una considerable església neogòtica atorga la benedicció del cel a tan magna obra; el déu del progrés, benefactor de l’empreneduria humana, un dia de l’any 1878 va donar el seu vistiplau a la creació en el no res d’un complex duaner i ferroviari, a un costat d’una ratlla imaginaria -un producte tan humá com la història i les lleis- .
A aquest singular indret va arribar un 25 de setembre de 1940 Walter Benjamin, fugint de la barbàrie i l’estat d’excepció. El seu pretès destí era un refugi llunyà, els Estats Units, la pàtria dels triomfadors, de la lliure empresa i el progrés, on tot és gran i els horitzons són infinits, no com a Portbou. Però li mancava un paper, un visat de sortida de França, i la burocràcia es va interposar en el seu camí, com tantes altres vegades, i li va impedir consumar aquesta contradicció.

Viatge a la desesperança
En Max Pérez, filòsof i fill de la tramuntana, en un dia amable i assolellat, ens ha acompanyat en una breu passejada pels escenaris de la curta estada del nostre filòsof refugiat: l’estació, l’Hotel de Francia, el cementiri i el memorial de Dani Karavan, aquell inquietant passadís, fet de vidre i ferro, que retrocedeix, des de la porta del cementiri, on es troben els morts de la petita història de Portbou i l’esperit del filòsof, fins a les calmoses aigües de la badia, reflex del cel. És en aquest indret, plé de presències, en un dia clar, on el sol, l’aire i l’aigua ens amanyaguen, elevats per damunt de la badia tranquila i lluminosa, on ens ve a la ment la segona de les tesis “Sobre el concepte de història” del nostre autor, on “ens sobrevola quelcom de l’aire respirat antany pels difunts, on escoltem un eco de les veus dels qui ens han precedit en la terra, que reapareix en la veu dels nostres amics”. És on sentim que el nostre capteniment, la nostra actitud envers el moment present, obre una escletxa en el temps-ara, de memòria i redempció de tots els qui ens han precedit, i que han patit en el decurs de la història.

“No tinc altra elecció”
En Max, intercalant breus textos de Walter Benjamin en la seva explicació, ha sapigut transmetre encertadament els grans trets de la seva trajectòria intel.lectual i personal, i molt especialment de les darreres hores a Portbou, en el tràgic desenllaç de tan dissortada vida: el suicidi a l’Hotel de Francia, quan, malalt i perseguit pels nazis i retingut per la policia espanyola sota l’amenaça de deportació a Alemanya, amb una forta dosi de morfina, va posar fi a la desesperança:

“En una situació sense sortida, no tinc altra elecció que plegar. En un poblet dels Pirineus, on ningú no em coneix, la meva vida acabarà. Us prego transmetre els meus pensaments al meu amic Adorno i que li expliqueu la situació en què em trobo posat. No em queda prou temps per escriure totes aquestes cartes que hagués volgut escriure”. Walter Benjamin.

En Ramon Alcoberro, company de viatge, ha aportat breus i encertades intervencions, des d’el seu immens bagatge de coneixement sobre la filosofia i la figura de Walter Benjamin. A ell li pertoca desenvolupar més ampliament la seva vida i obra en el següent diàleg que celebrarem en el mes de novembre, gest que mereix la nostra gratitud infinita en uns dies difícils de la nostra petita història, del nostre país petit, quan sembla que l’ominosa presència de l’estat d’excepció- que tant va ocupar i peocupar a Walter Benjamin- plana de nou sobre els nostres caps. Esperem que la tramuntana escampi ben aviat aquests núvols de negres presagis. III