A partir de l’1 de desembre, en contra del que semblava impossible anys enrere, arribaran les primeres restriccions en la circulació amb l’objectiu de disminuir els nivells de contaminació de l’atmosfera metropolitana.
Una mala qualitat de l’aire que mata a 3.500 persones a l’any a l’àmbit metropolità. Sembla, doncs, indubtable que la gravetat de l’assumpte reclama mesures valentes i un canvi de paradigma en l’actual model de mobilitat. De moment, s’aplicaran només en els dos o tres episodis d’alta contaminació que hi hauràn durant l’any, però seran permanents a partir de 2020.
Les mesures arriben a la vegada que continuen creixent les estadístiques d’ús de transport públic, però també les del vehicle privat. Tot i els grans col·lapses de molts matins, el gran repte de perdre conductors en favor de la xarxa de transport públic no s’està aconseguint, fonamentalment, perquè l’oferta i la qualitat del servei continua tenint assignatures pendents. Falta d’interconnectivitat, falta de tipus de transport en els municipis perifèrics, falta de freqüències, falta de pàrquings dissuasius, excessiva centralitat de Barcelona són algunes qüestions que caldria abordar de manera urgent.
És evident que no tenen les mateixes possibilitats les grans ciutats més pròximes a Barcelona com L’Hospitalet, Cornellà o El Prat que la resta de municipis metropolitans. En canvi, les restriccions s’aplicaran per a tots i per igual.
Cal, doncs, continuar en la millora del transport públic perquè sigui una alternativa real. En aquest sentit, la fi de les concessions dels peatges a Catalunya han de ser una oportunitat. Si s’aixeca la tanca dels peatges, tal i com defensava la Generalitat, podria augmentar en un 7%, segons AMB, l’accés de vehicles privats a l’entorn metropolità; agreujant, novament, la mala qualitat de l’aire mentre es restringeix l’ús dels vehicles contaminants. L’altra opció que estudia l’administració catalana és la de crear un nou impost per tots els titulars; una mesura del tot injusta per totes aquelles persones que no fan servir vies ràpides, però que tenen cotxes per petits desplaçaments.
Pagament per ús
Per tot, cal aplicar dues normes que són cabdals a Europa com són el pagament per l’ús i el pagament per contaminar. És a dir, mantenir els peatges i millorar els models de fiscalitat. Uns peatges que ara, quan acabin les concessions, haurien de passar a ser de titularitat pública i així permetre derivar els recursos que generen directament en l’incentiu del transport públic, que encara es manté, per cert, en dèficit.
Aquesta és la veritable prioritat i no altres mesures més concretes que, en canvi, generen un important malestar social com, per exemple, és l’increment incontrolat de carrils bicis que substitueixen carrils de trànsit, tot i que només un 3% de la població vagi a la feina en bicicleta. Mentre no hi hagi una alternativa de transport públic de qualitat, la gran majoria continuarà apostant pel vehicle privat tot i que es trobi col·lapses pel matí o mentre no pugui aparcar perquè els han tret una filera en favor del carril bici.
Calen mesures urgents, però l’adaptació al nou model mai serà immediata. I l’objectiu principal –millorar la qualitat de l’aire- mai l’aconseguirem si no es corregeix el moll de l’ós. Com dèiem, aconseguir una xarxa de transport públic excel·lent a tota l’àrea metropolitana que satisfaci tant al centre com a la perifèria. III
Si (
No(
