És curiós com alguns mesos semblen especialment dissenyats per reflexionar sobre qüestions essencials que ens afecten. El dia 26 era el Dia Internacional de les persones sense llar, efemèride que se celebra —és una manera de parlar— des de fa 25 anys. El dia 19, el Papa de Roma va proclamar per primera vegada la Jornada Mundial dels Pobres i el dia 17, la Comissió Europea va aprovar una fórmula per mesurar el nivell de benestar social entre els països de la OCDE. Una mica abans es feia pública la Memòria de Càritas de la diòcesi baixllobregatina de Sant Feliu.
Ara en desgranaré les xifres, però ja veieu que el problema de la caducitat de l’Estat de Benestar, afegit a la crisi econòmica global, circula per la mateixa autopista que la pobresa endèmica i l’absència de les mínimes condiciones de vida digna de la que tant es vanava sempre el món occidental.
Des que va caure el mur de Berlín i uns quants presidents americans van aixecar les limitacions bancàries poc temps després, ja es veia venir que les coses empitjorarien per a la immensa majoria de la població occidental, que era la única població mundial que vivia amb una certa folgança.
Que caigués el mur de Berlín significava que, per primera vegada des de la Revolució d’Octubre —de la que ara se celebra el centenari— i sobretot des del triomf dels aliats a la Segona Gran Guerra, el capitalisme es convertia en l’únic sistema mundial de poder. El vell comunisme burocràtic dissenyat per Stalin va ser incapaç de superar tanta barbaritat comesa en nom de les velles utopies i es va ensorrar com un castell de cartes. Una mica després, les traves financeres imposades pels Estats durant la postguerra, es van considerar obsoletes i la vella socialdemocràcia, convertida en casta, dretitzada i podrida per dins, va ser incapaç d’aturar la crisi. I no solament va impedir que els principals perjudicats fossin els treballadors de l’Europa acomodada, sinó que hi van contribuir notablement a enfonsar el mecanisme de repartiment de la riquesa que havien creat en competència directa amb el socialisme real del bloc soviètic. Aquí, per exemple, van ser els instigadors de la primera reforma laboral i, a Europa, els inicials defensors de la política d’austeritat que tan de mal ha fet al teixit social dels països.
L’austeritat empobreix
Hem estat així fins que s’ha vist que aquesta Europa només exercia l’autoritat per posar de genolls als països més dèbils (com Grècia) mentre que era incapaç d’aturar l’onada xenòfoba de les societats més riques i doblegar les derives autoritàries d’alguns països membres (Hongria, Polònia...) Que Europa està en crisis no és cap secret per ningú. I que la política d’austeritat només empobreix les societats i crea inestabilitat, ja s’ha vist. Per això ara, amb una estranya pirueta, ha volgut mesurar l’Estat del Benestar, ni que sigui per impedir que el desequilibri, sobre el qual tant s’havia treballat amb les polítiques de cohesió als anys 80, resulti imparable i desestabilitzador.
En aquest context resulta que Espanya està en una situació crítica pel que fa al nivell de desigualtat econòmica i pel que fa al nivell d’abandonament dels estudis de la joventut estudiant. Analitzats els 14 indicadors que determinen el nivell de benestar social, Espanya està el setè per la cua de 28 països, i si observem el nivell de desigualtat social únicament, empatats amb Grècia i només per sobre de Bulgaria i Rumania. Pel que fa al imput d’abandonament dels estudis, només estem millor que Malta i amb una situació igualment perillosa per la caiguda de la renda disponible i per l’increment de la pobresa.
Aquestes dades fredes, estadísticament irreprotxables, es constaten ben a prop de nosaltres si fem cas de la memòria 2016 que va publicar Càritas de la diòcesi de Sant Feliu on es posa de manifest que unes 18.000 persones del Baix Llobregat venen sent ateses regularment des de l’any 2014, data d’inici del servei de la diòcesi baixllobregatina. Una situació que s’està convertint en crònica i que afecta a gent jove amb càrregues socials i fins i tot a treballadors pobres amb salaris de misèria.
Cáritas ha de tenir ben documentada la procedència de la pobresa crònica. És veritat que els ajuntaments tenen serveis socials en consonància amb les necessitats que es detecten als respectius municipis i que aquests acostumen a funcionar adequadament. Els serveis socials, però, així com les atencions ja cròniques de Cáritas, s’estan convertint en una qüestió de rutina, sobre la qual ningú hi para atenció d’una forma determinant. Els serveis socials perquè són un servei municipal més —que s’intenta que rutlli amb eficàcia tapant forats— i Cáritas perquè és un deure social d’una Església militant i avançada que t é com a obligació moral i de fe, alleugerir la pobresa.
Hem perdut el dinamisme de la societat civil
La pobresa, no obstant, no és un episodi desgraciat. Té causes molt específiques que requereixen un tractament particular i que impliquen els ajuntaments, però també els bancs, els empresaris, els sindicats, el sector comerç... Aquesta comarca ja ha viscut situacions excepcionals, però eren altres temps. No per les excepcionalitats, sinó per la manera com s’enfrontaven. Quan la crisi dels primers 80 després de la reestructuració industrial de Solchaga que va produir tancament d’empreses i atur, els sindicats es van confabular positivament per adoptar mesures de pressió i per articular respostes de reindustrialització. La societat aleshores no es limitava a fer més eficaços els serveis socials ni els ajuts eclesiàstics. No intentava només ajudar els perjudicats sinó posar en solfa les causes. Entre les coses que s’han perdut en aquests anys, també cal apuntar el dinamisme de la societat civil. (Tret de quan es mobilitza per la república, que tot ho tapa). III
Si (
No(
