La ciutat de les grues

Fa un parell d’anys, un informe d’Eurostat considerava L’Hospitalet de Llobregat la ciutat més saturada d’Europa. Malgrat que es fa molt difícil harmonitzar la multitud de dades que apareixen a internet sobre la densitat de les ciutats més poblades del món en nombre d’habitants per Km2, no sembla que existeixin dubtes sobre el desbordant lloc de L’Hospitalet en el rànquing mundial. Lluny de preocupar-se pel que comença a ser insuportable, l’Ajuntament es vana de permetre o promoure noves promocions.

Tant és així que, encara amb pudor de socarrim per la recentíssima bombolla immobiliària, L’Hospitalet presenta el patètic honor de seguir sent, després de tants anys, el paradís de les promotores. Ocupa, en xifres d’aquest mateix any, el setzè lloc entre les ciutats més poblades de l’Estat. Tretze d’aquestes ciutats que superen a L’Hospitalet en volum demogràfic són capitals de província. Moltes d’elles ciutats urbanes que reben la massiva despoblació rural de les seves respectives províncies. Només Vigo i Gijón, que no són capitals de província, tenen uns pocs de milers més d’habitants que l’Hospitalet. A Vigo gairebé són 300.000 i a Gijón a prop dels 275.000 per pràcticament 260.000 de la nostra ciutat. Ara bé, Vigo té un terme municipal de 109 Km2 y Gijón de pràcticament 182 Km2, exactament tretze i quinze vegades més, respectivament, que el nostre, que només compta amb 12,5 Km2 per encabir-nos a tots. Això, en densitat i aglomeració demogràfica resulta aclaparador, però no cal que li expliquin a cap hospitalenc. Ho coneix de sobres.

Ciutat viva
Qualsevol que visita el municipi s’admira del batec ciutadà: carrers i places desbordades de gent i de canalla. Parlen d’una ciutat viva amb una socialització de carrer exuberant. No pot ser d’una altra manera. Els hospitalencs, literalment, no hi caben als habitatges i corren perill imminent de no cabre tampoc als carrers i a les places. Com que hi ha poquíssims parcs i plens a tot hora, s’omplen les places dures, les poques rambles i passeigs i fins i tot els descampats, si els deixen. Una mica d’aire lliure és un bé molt preuat que encara es posarà més car d’aquí a molt pocs anys. Per suposat que és impossible utilitzar el cotxe privat a la ciutat. Es pot circular amb dificultats però és impossible aparcar-lo. L’ajuntament, en un singular gest cívic per afavorir una ciutat dels vianants, ha omplert de pilons que fa molts anys van batejar com pilons Hospitalet, una enormitat de carrers. A falta d’espais lliures, almenys que les voreres siguin dels ciutadans. Qui vulgui aparcar que es floreixi. No hi ha pràcticament pàrquings privats, de manera que anar en cotxe a l’Hospitalet és arriscar-te a pagar una multa segura.

L’any 2015 es van posar a la ciutat 25.188 denúncies —és a dir, una mitjana diària de 70 sancions, al voltant d’una sanció cada quart d’hora, si restem les hores de matinada amb poc trànsit—, de les quals totes, excepte 2.149 ho van ser per estacionar malament, en una infinitat de variables. Clar que, si les comparem amb les dels anys 2011, 2012 i 2013, que van ser 41.793, 42.598 i 30.583, han baixat una mica. Pel cap baix, l’Ajuntament ha d’haver recaptat l’any 2015, un dels més baixos, al voltant de dos milions i mig d’euros per problemes d’aparcament dels conductors.

O sigui que l’Ajuntament dona permisos per construir, cada vegada més, i s’endú els imports de la concessió de llicències; quan els pisos es venen, cobra l’IBI i als propietaris de vehicles, els impostos de la circulació i, com una propina pressupostada, uns quants milionets de multes que toquen ben arbitràriament... Això, tot legal, que en aquest món nostre de comissions a dojo, desperta imaginacions tenebroses.

Ara mateix, passejar-se pel districte Centre representa considerar la construcció de més d’un miler i mig d’habitatges nous, que es concentraran a la Rambla Just Oliveras i a la carretera del Mig, i també al Parc de la Remunta que quedarà miniaturitzat entre blocs monumentals. No parlem ja del que es preveu a la continuació de la Gran Via, amb 26 gratacels, 13 dels quals en terrenys que avui són la darrera zona agrícola del terme. I per acabar de reblar el clau, l’Ajuntament s’ha gastat un dineral en arranjar un dels solars vuits de Bellvitge per posar-lo a la disposició del Cirque de Soleil, que ha d’estar encantat i sorprès per tanta intuïtiva generositat. Què ens emportarem els hospitalencs del Cirque de Soleil? Que algun dia ens sorprenguin amb un espectacle que es tituli “Gilipolítiks”, en agraïment a la gestualitat creativa d’alguns genis.

Síndrome de sardina enllaunada
I és que una conversa recent amb una tècnica de l’oficina d’Urbanisme va acabar amb el dubte: “És que la demanda no para”, va observar. I resulta meravellós, perquè és ben conegut el síndrome de sardina enllaunada que caracteritza la raça humana, però potser l’exemple de l’Hospitalet resulta excessiu. I encara més excessiu que l’Ajuntament consideri que, com que la demanda no para, s’han d’omplir tots els recons. Haurem deixat de ser l’acollidora si és que ho vam ser en algun moment, cosa que dubto, per convertir-nos en la saturadora, que és una màquina ciutadana d’espitjadors, estil metro de Tòquio.

I no passa res. Abans, quan les coses eren més normals, els consistoris governants miraven de mostrar la seva cara més amable en el darrer any abans de les eleccions. Miraven d’inaugurar coses, especialment, si podien, algun parc o algun equipament. Ara no cal. No sabria ben bé si és per causa d’una miopia circumstancial o resultat de tenir la pell ben adobada. El cas és que al consistori hospitalenc no li fa res omplir la ciutat de grues a pocs mesos de les eleccions. És més, em temo que el proper eslògan dels que vulguin guanyar haurà de dir alguna cosa així com “La ciutat de les grues: el Bombai metropolità. Apretem-nos!!”. III