Crec que és del tot evident que si l’any 2014 el Congrés dels Diputats en lloc de ni tan sols admetre a tràmit la petició del Parlament d’autorització per a la celebració d’un referèndum hagués contestat amb un “parlem-ne”, ara no seríem on som.
Respondre amb un “parlem-ne” no hagués estat altra cosa que visualitzar que les demandes democràtiques o, si voleu, els problemes que plantegen les societats no tenen altra solució i sortida que el diàleg i la negociació. Desgraciadament el PP i el PSOE, partits polítics majoritaris en el Congrés dels Diputats, van optar pel no taxatiu. Ni tan sols s’avingueren a admetre-la.
Han transcorregut quatre anys i els fets demostren que van cometre un gran error. D’una banda, han constatat que l’independentisme mai no havia arribat tan lluny, l’1 d’octubre n’és l’exemple més evident, i altrament mai no havia tingut mai tan de suport electoral. Per contra, l’Estat espanyol s’ha vist obligat a judicialitzar la demanda catalana, tot pagant la penyora del retorn de la figura del pres polític i de l’exiliat. I, pel que fa a la societat catalana, es viuen moments de tensió que no ens mereixem en la mesura que, al marge que ens posicionem uns a favor de la República i altres en contra, ens mereixem tots i totes -ho repeteixo- ser tractats com a ciutadans del segle XXI d’una Europa rica, culta on tot comença i tot acaba en la democràcia.
Les unilateralitats dels uns i les repressions dels altres no són altra cosa que la conseqüència del fracàs del diàleg. Haver admès a tràmit en 2014 la proposta que en nom del Parlament de Catalunya van dur Marta Rovira, Jordi Turull i Joan Herrera (dos independentistes -ara un a la presó i l’altre a l’exili- i un autodeterminsta) hagués suposat iniciar un procés de diàleg que, inevitablement, hagués comportat l’establiment d’una negociació i, no ho dubto, l’assoliment d’un acord satisfactori per a ambdues parts. Molt possiblement, n’estic convençut, el moment actual seria prou diferent.
A hores d’ara, el president del govern espanyol Sánchez ja ha reconegut des de la tribuna del Congrés dues idees que, encara que eren del tot òbvies, el PSOE havia trigat anys a reconèixer. La primera: l’Estatut d’Autonomia actual no té prou legitimitat perquè no és el que va aprovar el poble de Catalunya en referèndum. La segona: la solució tan sols pot obtenir-se a través de les urnes. Efectivament, no pot haver-hi cap mena de solució sense contemplar els legítims anhels del 50% de catalans independentistes com tampoc no pot haver-hi cap solució sense els dels catalans que no en són.
En conseqüència, la ciutadania catalana té tot el dret a ser preguntada sobre la conveniència o no d’un nou Estatut d’Autonomia i a ser preguntada també sobre la conveniència o no de la independència. En definitiva, només ens en sortirem amb el reconeixement per part dels independentistes i dels no independentistes que cal comprometre’s a defensar els drets dels uns i dels altres.
I el govern espanyol i les forces polítiques estatals han d’entendre que en el moment actual, en el llindar del 2019, només una resolució democràtica enfortirà els valors de la societat espanyola i catalana, per la qual cosa hauran d’obligar-se a no repetir el gran error de 2014.
Si (
No(
