D’aquí a pocs dies el president del govern espanyol haurà de comparèixer davant del Congrés per donar explicacions sobre la venda d’armes a Aràbia, un estat no democràtic que comet Crims de Guerra al Iemen: bombardeigs indiscriminats adreçats deliberadament contra la població i els béns civils d’aquest país, com ara escoles, hospitals, mesquites, mercats o transports públics, tal com denuncia Amnistia Internacional.
No obstant, una vegada més els governs espanyols prioritzen els beneficis del comerç d’armes al respecte als Drets Humans, tot vulnerant fins i tot la mateixa llei espanyola reguladora de la venda d’armes, que en l’article 8 prohibeix fer-ho a aquesta mena de règims. En paral·lel, i de manera constant i permanent, Amnistia Internacional, FundiPau, Greenpeace y Oxfam-Intermón porten a terme una feina impagable i incansable per tal de fer arribar aquesta vergonya a la ciutadania i provocar que forces polítiques no deixin de controlar els governs i denunciïn la perversitat de la indústria armamentista, el poder de la qual ha convertit en paper mullat una llei que va néixer fa deu anys per evitar la barra lliure d’un dels negocis més perversos.
Immens mercat de la mort
De fet, es tracta d’un immens mercat de la mort que se sustenta en l’enorme hipocresia dels governs espanyols, que sempre han mirat cap a una altra banda i s’han justificat amb grans dosis de cinisme, com ho demostra el fet que sense embuts manifestin que “si no les venem nosaltres, les vendran uns altres”. Hipocresia superlativa la del mateix Felip VI, que es manifestà fa poques setmanes a Barcelona contra el terrorisme internacional i, en canvi, com ja feia Juan Carlos I, utilitza la seva influència per greixar els coixinets de les operacions comercials de material bèl·lic.
Efectivament Felip VI, com el seu pare, amic històric dels diners dels sàtrapes saudites, en 2017 viatjà a Aràbia, acompanyat del ministre Dastis i fent de relacions públiques dels empresaris del sector no només va tractar de la participació d’empreses espanyoles en la construcció de la línia ferroviària d’alta velocitat entre Medina i La Meca, de la participació d’empreses espanyoles en el consorci d’ampliació del metro de Riad, sinó també de la signatura d’un contracte de compra de cinc corbetes per més de 2.000 milions d’euros per a la marina saudita.
A més, ara s’ha sabut que s’han continuat venent armes provinents del mateix arsenal de l’exèrcit espanyol arran de les urgències repressives del govern de Riad al Iemen, la qual cosa provocà que a algun ministre socialista li caigués la cara de vergonya i s’anunciés que les armes no s’acabarien exportant.
La resposta d’Aràbia, però, ha estat clara. Si no hi ha armes, tampoc no hi haurà corbetes de guerra, la qual cosa ha alarmat els treballadors de Navantia de Cadis i El Ferrol. Desgraciadament, la resposta del Regne d’Espanya no s’ha assemblat gens a la del Canadà, que s’ha enfrontat al règim criminal saudita. Al contrari, s’ha assumit des de Madrid que les relacions econòmiques i bilaterals depenguin de la compra-venda de maquinària de guerra i hipotequin el marc dels drets humans més elementals.
Val a dir que des de fa més d’una dècada en tots els pressupostos generals de l’Estat (i de manera infructuosa) hi ha qui intenta que els governs espanyols (Esquerra, per exemple) destinin recursos econòmics per a la progressiva reconversió de la producció militar cap a la construcció civil com ara el reciclatge ecològic de vaixells i la construcció d’aerogeneradors en el mar. PP i PSOE mai no hi han estat receptius (i els sindicats tampoc no hi han posat gaire interès), per la qual cosa ningú no és capaç de sortir del molt rendible cicle productiu de la indústria armamentista.
Que el PSOE faci, no obstant, el mateix que el PP és ben trist i molt indignant. I després hi ha qui s’omple la boca de pau i justícia universal.
Si (
No(
