Diàlegs Filosòfics al Baix: El viatge

El curs passat vam fer la petita aventura “peripatètica” dels Diàlegs filosòfics amb El Llobregat; a la nostra manera també vam viatjar, modestament, pel Baix Llobregat. Aquest és el cafè número 21, i en aquesta ocasió ha vingut a parlar del viatge amb nosaltres la Patricia Almarcegui, escriptora, professora de Literatura Comparada i autora de nombrosos articles i libres de viatges, en especial Conocer Irán, Fórcola Ediciones, Madrid 2018, del que ens ha llegit alguns paràgrafs.

Patricia ens ha fet un periple des dels antics viatgers fins a les seves pròpies experiències per terres que a tots ens semblen llunyanes i exòtiques. Sempre acabem tornant als mites, els relats amb els quals expliquem la realitat; és com si tinguéssim una empremta de fa centenars o milers d’anys, una enclusa on forgem mentre vivim la nostra visió del món. Un dels mites mil·lenaris és el viatge, el prototip de l’heroi viatger és Ulisses, i el seu viatge és cap a Ítaca. Ens ha parlat d’Ulisses, Marco Polo, Alí Bey, de desconegudes dones viatgeres com Mary Wortley Montagu, i de les maneres com s’ha interpretat i escrit el viatge al llarg de la història, com a forma de cultura, com a cerca de coneixement, etc. Hem conegut la manera de viatjar de Montaigne, i el grand tour per Europa dels joves nobles a partir del segle XVII.

Quan viatgem, cap a on anem, cap endins o cap enfora. Què cerquem, què trobem: cultures diferents, paisatges meravellosos, gastronomies exòtiques, o senzillament, allunyar-nos de la nostra prosaica realitat quotidiana. Busquem transcendir el nostre petit cercle a l’encalç d’horitzons inabastables, la immensitat, el sentiment del sublim? Volem trobar a Déu, o a nosaltres mateixos, i si és així, cal anar a milers de quilòmetres enllà per trobar allò que potser s’amaga molt proper a nosaltres? Hi ha qui ha fet diverses vegades la volta al món i hi ha qui el recrea en un espai reduit. Proust es va recloure a un pis de Paris els seus últims anys per crear la seva extensa novel·la, que en si mateixa és tot un món ple de sensacions, introspeccions, temps i memòria. Xavier de Maistre va escriure el Voyage autour de ma chambre, confinat durant 42 dies en una habitació a Turí.

Però el viatge tal com tots l’entenem implica desplaçament; a més del pròpiament físic, vol dir estranyament, sortir de tu mateix per tornar a la fi del viatge. Sempre és voluntari, desitjat i somiat; en cerca de llocs imaginaris, de descodificar el desconegut, amb l’expectativa d’atènyer allò quimèric i l’obligada confrontació amb la realitat que assolim. Cadascú viatja amb el seu fantasma i el viatge iniciàtic que emprenem d’aquesta manera ens sotmet a proves que hem de superar: el menjar desconegut, la incomoditat i moltes altres. És important saber al final què coneixem de nosaltres mateixos que no sabíem abans d’iniciar el viatge. Però el viatge mai el fem sols, sempre estem en contacte amb altres persones que anem trobant pel camí, per això és important el reconeixement de l’alteritat, la comunicació amb l’altre.

Correm el risc d’adoptar un pensament etnocentrista quan parlem del viatge, de superioritat envers altres cultures que formen un decorat exòtic i astorador, però que no estan a l’altura del nostre desenvolupament. És bo recuperar el concepte d’hospitalitat, un sentiment i una pràctica que potser s’ha anat perdent entre nosaltres, per saber com és la mirada de qui rep al viatger. Hem conegut la idea de filoxènia grega (oposat a xenofòbia), l’amor fraternal a l’estranger, sense necessitat que es tracti d’un mandat religiós, com ho és l’hospitalitat dins l’Islam, on es diu que tots som estrangers. A l’estranger se l’escolta i se l’atén perquè coneix quelcom que tu no coneixes. El viatger és rebut amb il·lusió, perquè ens duu notícia de mons llunyans i desconeguts. No li demanem que ens porti un benefici econòmic, ans al contrari, l’acollim amb el sagrat deure de l’hospitalitat.

Viatjar és crear vida, memòria, temps. Els tempos en el viatge es modifiquen, i adquireixen una altra dimensió. Hi ha un fetitxisme de conservar moments en objectes, que ens els fa rememorar cada cop que els veiem o els toquem. Què ens queda del viatge: la memòria del viatge. Escriure és crear una temporalitat pròpia.

Paul Bowles a El Cielo Protector fa una diferència entre el turista, que col·lecciona sensacions i souvenirs per compartir entre els amics a la tornada, i el viatger, que no tem perdre’s i que mai torna a casa com va sortir, perquè després de viatjar mai es torna a ser una idèntica persona. Goethe va dir que quan deixes l’ombra de les palmeres, ja no ets el mateix que abans.