Ben segur que l’expresident del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem Pascual Sala no hagués posat en perill el seu prestigi professional en afirmar textualment “no veo delito de rebelión ni delito de sedición” si no n’hagués estat convençut acadèmicament.
Ni l’exministre Montoro hagués afirmat en seu parlamentària la inexistència de malversació per part de la Generalitat en relació a l’organització de l’1-O si no en tingués el convenciment. I, evidentment, quatre sistemes judicials (britànic, belga, suís i alemany) no s’haguessin plantat davant els procediments de l’Audiencia Nacional i el Tribunal Suprem si tot plegat no fos un muntatge judicial escandalós més propi d’una democràcia low cost.
Res s’entén, doncs, ni res pot explicar-se si no s’admet que es tracta d’una causa judicial política que pretén escarmentar. Un escarment dur que faci arrelar en l’imaginari d’una part important de la societat que no val la pena tornar-hi, que la independència surt molt cara. Per això les sentències seran dures, doloroses.
A manca d’un projecte per part del Regne d’Espanya per resoldre democràticament el conflicte Catalunya-Espanya, des de Madrid s’ha optat pel camí fàcil, el recurrent al llarg de la història, la repressió. Una resposta d’efectes letals no només perquè dificultarà molt assolir solucions sinó perquè generarà una fractura emocional entre una bona part de la societat catalana i l’Estat de molta major magnitud que la que va comportar la sentència del Tribunal Constitucional en relació a l’estatut de 2010.
A les portes, doncs, de l’inici del judici les posicions estan més delimitades. El govern espanyol té competència, perfectament legal, per instar la Fiscalia a retirar les acusacions. Perquè d’igual manera que el govern Rajoy instà el Fiscal General de l’Estat Maza a procedir contra els dirigents del procés, pot actuar, si ho vol fer, en sentit contrari. Una altra cosa és que consideri que no li convé, que els perjudicis li seran superiors als beneficis, tot deixant només entreveure que l’advocacia de l’Estat tal vegada rebaixaria l’acusació a sedició en el tràmit final del judici.
Fer de la venjança el mòbil i convertir la repressió en el full de ruta és una catàstrofe en dinamitar la política, perquè impedeix que les forces independentistes en el Congrés dels Diputats puguin establir un marc de diàleg amb el govern Sánchez pel que fa, per exemple, a la tramitació dels pressupostos de l’Estat per a 2019. Si més no, per part d’Esquerra Republicana ha quedat fixada la posició.
Ningú no pot dir que el republicanisme no hagi fet la feina. En primer lloc, fer fora Rajoy i el PP, el partit polític amb més casos judicialitzats per corrupció d’Europa, tot donant suport a una moció de censura que el PSOE no s’havia atrevit a presentar fins que amb l’esclat de la sentència Gurtel ja no va poder frenar-la més. Moció de censura que Esquerra va votar sense exigir res a canvi, convençuda que un govern socialista, a pesar de formar part del triumvirat del 155, podria ser més dialogant que no pas un del PP. Durant els mesos de govern socialista, ERC aprovat els reials decrets que ha anat fent el govern espanyol (d’això se’n diu ajudar!) i, en tot moment, hem afirmat que el que cal és un marc de diàleg i de negociació per fer possible una resolució democràtica que doni resposta a la demanda de Catalunya. En definitiva, satisfer allò que reclamen la immensa majoria de catalans, sigui més autonomia o sigui independència.
No obstant el govern espanyol no vol mullar-se, raó per la qual ERC no participarà, a no ser que Sánchez canviï de posició, en cap negociació pressupostària.
Si (
No(
