Diàlegs Filosòfics al Baix: Guerra i Pau

Els filòsofs han començat a parlar ben aviat de la guerra; Heràclit, l’Obscur, ens va deixar entre els seus escrits fragmentaris diverses al·lusions a la guerra, lloant la seva funció, encara que ens sembli contradictori a nosaltres, ciutadans educats i civilitzats, en una societat il·lustrada i postkantiana. Segons ell, la guerra és l’únic estat creatiu de l’home, l’únic que el fa avançar i assolir el progrés i la civilització (quina contradicció, oi?). La guerra també ha estat útil i lloada per Maquiavel, Spengler, Hegel, Schmitt, entre molts altres.
No ha estat fins a l’arribada de la il·lustració (sense oblidar les aportacions de la religió cristiana) quan hem pogut llegir una defensa cosmopolita, ètica i republicana de la pau entre les nacions: La constitució fundada segons els principis de la llibertat dels membres d’una societat (…) és la republicana. En efecte, en relació amb el dret, aquesta constitució és en ella mateixa la que originàriament es troba en la base de tots els tipus de constitució civil. Doncs bé, ara cal preguntar-nos si també és l’única que pot conduir a la pau perpètua. Immanuel Kant (1724-1804).

Però això no ha representat cap obstacle per la proliferació de conflictes, cada cop més sagnants, fins als nostres dies, que no cal esmentar perquè en tenim ben vives les imatges. Un d’ells, del qual en aquests dies en commemorem el centenari del seu acabament, va ser per a molts historiadors l’acte fundacional del nostre convuls i turmentat segle XX. La Primera Guerra Mundial, una guerra absurda, dirigida per militars aristòcrates, que enviaven a morir milions de joves a les trinxeres, que feien jugades mortals de masses humanes per conquerir uns quilòmetres que poc més tard havien de tornar a perdre amb costos humans terribles. Una guerra que va obrir el segle XX amb la pau del feixisme i la teorització de l’estat d’excepció. “[...] Tenerla entretenida y hacerle creer por ese falso contraste que, efectivamente, esto que tenemos aquí en el mundo desarrollado es una paz que se nos hace preciosa ahora, puesto que ha estado amenazada, según ellos, por la guerra. Como hay una querra que amenaza siempre en el futuro, pues entonces esta paz tiene que hacerse preciosa.

Para que no os diérais cuenta que mientras tanto en vuestras vidas cotidianas está pasando de verdad algo importante, está pasando esta paz, esta falsa paz que se mantiene con falsas guerras y contra la que estamos hablando aquí”. Agustín García Calvo, ‘Contra la paz’.

Això fa que ens preguntem fins a quin punt la pau no és més que un armistici, en comptes d’una pau plena i vertadera: un parèntesi on plana de manera més o menys evident (per als ulls de qui el sap percebre) l’estat d’excepció; un temps on la pau, com deia Raimon, no és més que por, la por de perdre la vida o la llibertat sota una dictadura manifesta, o la por de perdre el nostre precari benestar sota la dictadura políticament correcta dels mercats.

Hem tingut entre nosaltres a l’Andreu Navarra, amic que ens ha acompanyat en més d’una ocasió. L’Andreu és doctor en filologia hispànica, escriptor i historiador. És l’autor de ‘Aliadòfils i germanòfils a Catalunya durant la Primera Guerra Mundial’, editat pel Centre d’Història Contemporània de Catalunya, 2016. Ens ha parlat dels efectes que va tenir aquesta guerra sobre la societat catalana d’aquell temps, aparentment en pau, però plena de conflictes, manifestos o soterrats. Ha esmentat una detallada relació de prohoms que en el seu moment es van pronunciar a favor d’un dels dos bàndols en conflicte: Rovira i Virgili, Prat de la Riba, Eugeni d’Ors, Gaziel, i un llarg etcètera que excediria els límits d’aquest breu resum. Ha parlat de diaris, revistes, publicacions vàries, i dels beneficis abundosos de les indústries que van proveir als contendents; d’espies amb il·lustres cognoms, intrigues, i fins i tot voluntaris que van anar a fer la guerra, amb ben diverses motivacions. Us en recomanen la lectura, que de ben segur serà amena i profitosa.