L’agraïment d’una mosca collonera

Gràcies també a la junta d’aquesta prestigiosa entitat que l’any vinent farà 45 anys, i al jurat per donar-me el Premi Montserrat Roig de Comunicació. L’organització em va dir que en recollir el guardó no parlés més de 30 segons, raó per la qual, a la gala, celebrada a l’Ateneu Sant Just Desvern davant d’unes 250 persones, em vaig comprometre a publicar el discurs que havia preparat per si guanyava. La seva lectura dura 3,5 minuts.

Porto la contrària per principi. Ho faig per escrit, de viva veu i en persona sense massa càrrec de consciència. És a dir, m’agrada nedar contra corrent per esport intel·lectual. Hi ha qui em defineix com mosca collonera. I crec que no cal afegir gaire més, tret que vaig néixer a l’Hospitalet de Llobregat i ara visc a Torrelles de Llobregat. Però també he residit a Esplugues de Llobregat i a Sant Just Desvern, aquí al costat, al Walden 7, atret el seu dia per la utopia d’un barri vertical amb carrers amb noms de filòsofs. El meu dúplex era al carrer d’Albert Camus, de qui és la frase: “Dels resistents és l’última paraula”.

I això és el que sóc fonamentalment, un resistent. També em diuen romàntic, però un romàntic toca collons, recordin. En tota la meva vida no he deixat d’esforçar-me a favor de la informació i el coneixement del nostre entorn més immediat. He treballat per a mitjans de comunicació nacionals, estatals i internacionals, però sempre he mantingut un peu a la meva comarca, de manera que he estat un periodista ‘glocal’, perquè sempre he pensat que si no tens una presa de terra, com en els endolls, un peu al territori on vius, pots acabar intel·lectualment electrocutat.

Fill dels andalusos Isabel i José, que es van conèixer a L’Hospitalet, la meva cultura és híbrida, feta de la suma de les meves experiències. També sóc fruit de les meves circumstàncies, com la majoria de vostès. En el meu cas, vaig haver de començar a treballar amb 14 anys, allà on podia, adaptant sempre la vida laboral al que exigien els estudis, i des d’aleshores sóc un estudiant nocturn. Mai ho vaig viure com una heroïcitat, però estic convençut que aquest esforç em va fer millor persona, més humil, més tenaç.

A 18 anys ja em guanyava la vida com a corresponsal de l’Hospitalet i el Baix a diaris de Barcelona. Des de llavors, he rebut altres premis periodístics, però aquest és el que més m’afalaga perquè és de reconeixement a una tasca periodística de més de 40 anys relacionada amb la comarca, fet que suposa contradir la sentència de Jesús que “ningú és profeta a la seva terra”.

“La primera de totes les forces que dirigeixen el món és la mentida”. Amb aquesta frase comença El coneixement inútil, la immortal obra de Jean-François Revel, que, alhora, és la paràfrasi d’una cita de Simón Bolívar del segle XIX: “La primera de totes les forces és l’opinió pública”. Els dos -fills del seu temps- tenen raó. Simón Bolívar percebia el valor polític i social de la informació veraç i Jean-François Revel va advertir fa 30 anys que aquesta informació o coneixement és un obstacle per accedir al poder i consolidar-lo. Per això -deia el francès-, el poder, per mantenir-se i subsistir, ha de mentir. I en això som avui. Tota una paradoxa que en les societats lliures i obertes la informació veraç s’oculti, es tergiversi, es manipuli… Tant és així, que avui hi ha a tot arreu una indústria dedicada a la producció, distribució i difusió de mitges veritats, fal·làcies i mentides. Els diuen gabinets de comunicació, butlletins, etcètera.

Les fake news són gratis per a la gent i la veritat és de pagament? La percepció social de la informació és que és gratis total, i algú haurà de pagar per la veritat, no? Perquè les fake news ens formategen i eduquen i són extremadament pernicioses per a la democràcia en distribuir-se a la velocitat de la llum. I aquest és el preu que paguem tots. No ho dic jo; li he sentit dir a la vicepresidenta Carmen Calvo en una jornada que precisament es titulava: “Qui paga la mentida?, és de pagament la veritat?”, organitzada a Madrid per l’Associació de Periodistes Europeus.

Escolteu, la visió de la premsa com a enemic del poble només la tenen les dictadures, els autòcrates i Donald Trump. Cap càrrec electe del Baix es vol semblar a Trump. Per això, la majoria dóna suport als mitjans comarcals, especialment els polítics més convençuts, com el president del Consell Comarcal i alcalde de Sant Just Desven, el municipi més ric del Baix, que per exemple dedica zero cèntims a El Llobregat, el mitjà de comunicació de referència al nostre territori i guardonat com el millor gratuït d’Espanya per l’Associació Espanyola d’Editors de Premsa Periòdica (AEEPP). Hi ha més exemples del foment de la inanició dels mitjans de proximitat que són crítics amb el poder, com l’Ajuntament de Cornellà, la principal ciutat del Baix, o el de Martorell, que simplement passa perquè es vol independitzar del Baix per ser el cap de ratolí d’una nova comarca...

Estudiosos, representants institucionals, ciutadans en general, donin suport al periodisme, donin suport als que treballem en la recerca de la veritat. Donin suport als que contrastem els fets, als que parlem amb diverses fonts i no ens dediquem a ser periodistes de font única. Donin suport als companys de Viu Molins i també al meu equip de El Llobregat. Agafeu ara mateix els vostres smartphones i subscriviu-vos-hi. Ajudeu els periodistes honestos a facilitar que exerceixin la seva professió de forma lliure, també en els mitjans municipals, perquè no facin només propaganda i recuperin l’essència del seu ofici, que és principalment de servei públic, sempre pel bé comú. Perquè, senyors i senyores, ser crític és l’últim acte d’optimisme en democràcia. Gràcies per la seva atenció.