Cafès filosòfics: El filòsof, l’amor i la mort

No cal insistir en que ho és indiscutiblement pel Cafè filosòfic d’Esplugues, sobre tot després de la “peregrinació laica” (en paraules de Ramon Alcoberro) que varem fer el 21 d’octubre de 2017, i que va ser l’inici dels Diàlegs filosòfics al Baix Llobregat. En aquesta darrera sessió l’hem tornat a tenir com a convidat especial, encara que el motiu de la trobada no era parlar del seu pensament, sino més aviat dels seus sentiments i vivències enfront dels grans moments de l’amor i la mort. És a dir: voliem parlar de la vida íntima de WB, no de les seves teories filosòfiques (si és possible que puguem d’alguna manera separar ambdues coses).

Hem tingut la sort immensa de poder aplegar tres autors que recentment, i de forma magistral, han tractat la vida del nostre filòsof; cadascun d’ells des de perpectives diferents i amb maneres i estils molt personals, que ens aporten visions desconegudes d’un personatge complex i una mica “estrany”, a voltes extravagant i hermètic, com la seva escriptura.

Álex Chico (Plasencia, 1980) és autor de Un final para Benjamin Walter (Editorial Candaya, 2017), dins d’una categoria que ell anomena ensayo ficción. Parteix de la base que Benjamin havia pronosticat un lloc com Portbou, on es podia convocar fácilment el passat, i d’aquesta manera ens explica: “Este es el motivo por el que ahora (…) sucedió mi vida en Portbou. Porque fui alli buscando a un hombre y acabé encontrando un pueblo. Y con él todas las historias incompletas que poco a poco iban levantando una geografía difusa, fronteriza, limítrofe, a medio camino entre el cuento y la vida”. Però aquesta cita amb el filòsof no deixa de ser un pretext per retrobar-se amb ell mateix, i així aquell no lloc que per Benjamin havia de ser una estació de pas cap a la salvació, sense cap més trascendència, tan freda com els materials de que estava feta (vidre i ferro, símbols del progrès que ell despreciava), i on finalment va trobar la mort, per a Álex Chico representa l’escenari d’un renéixer, d’una epifania personal. A través de l’encontre amb diversos llocs i personatges, es posa en situació de plantejar-se mols interrogants que sovint tenen més a veure amb la seva peripècia vital que no pas amb la de Benjamin, tot i que l’ombra del filòsof plana constantment sobre el seu llibre, com ho fa sobre Portbou; i en constant diàleg amb ell i els suggeriments del seu pensament i dels seus llocs, fa una pràctica constant d’introspecció i recerca filosòfica.

Enric Umbert (Barcelona, 1958) ha escrit L’últim passatge de Walter Benjamin (Edicions 62, 2017), relat en que ens ofereix un brillant exercici de prosa poètica on es desgranen algunes de les moltes obsessions del nostre filòsof. D’una manera molt personal ens narra les darreres hores del camí final cap a la mort, des de Niça una d’aquestes dèries de Benjamin. Potser la poesia és la millor manera de transmetre’ns el seu pensament, que va expressar al llarg de la seva obra amb un estil a vegades difícilment entenedor, ple d’alegories, metàfores i múltiples figures que confegeixen un llenguatge ric i suggerent, potser l’única manera de fer-nos arribar les idees que conformen un dels llegats més importants de la història de la filosofia, l’art i la literatura.

Enric Umbert ens confessa una forta simpatia personal per Walter Benjamin. Recomana Carrer de sentit únic, el llibre que va dedicar i regalar a Asja Lacis, com a primera porta per arribar a Benjamin. Per la seva banda, pensa que la millor manera de compartir la seva afecció és escriure una novela, de forma amable, per tal que la gent s’interessi per ell, tot enllaçant la seva inclinació poètica amb la forma d’expressió de Benjamin. I l’acomiada amb un poema, els dos últims versos del qual diuen:

El silenci esclata de nou invisible
I et perds entre les ones captives

Roser Amills (Algaida, 1974) ens ofereix Asja. Amor de dirección única (Editorial Comanegra, 2017). En els manuals de filosofia poc es parla de la vida amorosa de Walter Benjamin, per no dir gens, però l’autora demostra en el seu llibre, després d’una investigació prèvia de cinc anys, que la influència de Asja va ser molt important, no només en la seva vida afectiva, sino també en la seva complexa vessant intel.lectual. “Sobre Asja, totalment d’acord. És una dona del tremp de de Lou Andreas Salome en relació a Nietzsche i tant determinant com ella”, ens diu Ramon Alcoberro. Asja Lacis nasqué a Letònia el 1891. Bolxevic convençuda, fundadora d’un teatre infantil proletari i més tard del Teatre dels Treballadors de Riga, va mantenir un idili apassionat amb Benjamin, a partir de la seva trobada a Capri el 1925, que, amb alts i baixos, va crear un vincle entre ambdós que només dissoldria la mort. No va ser únicament la inspiradora de Carrer de sentit únic i de Diari de Moscou, sino que el va influir fent-li veure que era massa acadèmic, que havia d’arribar a la gent del carrer; que la seva missió era escriure per a empoderar el poble, com feia ella en el seu teatre proletari. Malgrat el rebuig del cercle més íntim d’amics de Benjamin, especialment de Gershom Scholem, que volia que viatgés a Palestina, després de l’episodi romàntic de Capri, la va anar a veure a Moscou, i més tard va conviure dos mesos amb

ella a Berlin. Fins i tot, a Nàpols van escriure un article a quatre mans, del qual la participació d’Asja va ser ocultat per Adorno i Scholem durant la recuperació pòstuma de l’obra de Benjamin.
Després de que els tres autors ens expliquessin la seves maneres d’entendre i apreciar Benjamin, i Asja, com és habitual hem obert un debat amb una nombrosa participació. Com diu l’amic Hilari Pellicé: “Sovintejar col•loquis sobre Walter Benjamín sempre és un mode d’obtenir nous coneixements, encara que hom es cregui saber-ne molt sobre el personatge”.