El dret social a un urbanisme amable

S’han cansat de dir que no tenen ni diners ni atribucions en aquesta matèria, però per prometre que no quedi. Hi ha una forta pressió social en aquest àmbit. Fa poc, sortia la dada que 125.265 famílies catalanes estan a l’espera d’aconseguir un habitatge social, dada que s’ha doblat en els darrers vuit anys i, malgrat que la sol·licitud es presenta a la Generalitat, els municipis pateixen en primera instància la necessitat i la urgència. Així doncs, tothom fa mans i mànigues per ampliar la cartera d’habitatge protegit i tothom ho fa de la manera més ràpida i assimilable: alliberant sol urbà i exigint als promotors un percentatge d’habitatge social a preus raonables. Ho va fer l’Ada Colau i ho ha anat fent la Núria Marín a l’Hospitalet i tots els alcaldes de la comarca a mesura que han tingut l’oportunitat. I representa l’oferta més atractiva dels que pugnen per aconseguir el poder municipal a les eleccions de maig. Així, Ernest Maragall acaba de prometre 15.000 habitatges de protecció oficial a Barcelona en dues legislatures i, encara més béstia, l’empresari alemany Karl Jacobi, que també es vol presentar, ha promès construir una illa artificial davant la costa barcelonina amb les lletres de la ciutat, per omplir-la de pisos i acabar d’una vegada amb la manca d’habitatges.

Abans de la bombolla immobiliària s’afirmava que tot el que es construïa es venia, però s’obviava que una part significativa de la demanda estava coberta per les societats especulatives que compraven habitatge com a inversió. Abans es comprava als promotors i d’un en un. Ara es compra als bancs. A preu de saldo i per centenars, especialment els fondos voltor que abans especulaven amb l’habitatge de venda i ara amb el de lloguer. El cas és que és veritat que hi ha demanda d’habitatge social, perquè des de l’any 2008 hi ha hagut gairebé 700.000 desnonaments, la meitat dels quals a Catalunya i Andalusia. Molts d’ells, milers, a la nostra comarca.

No és menys cert, però, que aquest país tenia l’any 2015 gairebé tres milions i mig d’habitatges buits, el 30% de tots els que hi ha a Europa i un parc d’habitatge protegit de l’1,1% del total construït, mentre que a Holanda hi ha el 32%, a Aústria el 23%, a Gran Bretanya el 18% i a França el 17%. A més, l’ajut públic per l’habitatge va passar en aquest país de 40,95 euros/persona l’any 2008, a només 27,79 euros/persona el 2012, mentre que, aquest mateix any, el preu mitjà d’ajut social a Europa era de 134,65 euros/persona.

El drama de l’habitatge és, per tant, segurament el més urgent i aclaparador de tots, bàsicament perquè no es respecta el que fixa la Constitució Espanyola i perquè no sembla que ningú ho afronti amb la intensitat requerida. És tan dramàtic el que està passant en aquest àmbit que reclama una atenció urgent: un pacte nacional que estructuri el mercat, que allunyi els processos especulatius, que alliberi els pisos buits i que elimini el concepte de mercaderia referit a l’habitatge, convertint-lo en el dret social a tenir una residència digna.

No fa gaires dies, en una de les més importants entitats socials de l’Hospitalet va haver un debat sobre la qüestió, amb la participació dels regidors encarregats de l’habitatge de la segona ciutat de Catalunya i de l’AMB, on es posaven de manifest dues qüestions importants. D’una banda, que malgrat no tenir ni recursos suficients ni les atribucions polítiques, els Ajuntaments es veuen amb l’obligació d’intervenir-hi en aquest àmbit. De l’altra, que la única manera raonable que tenen per fer-ho és construir més i exigir l’alliberament d’una part de les noves promocions per habitatge social.

La saturació urbana, encomiable?

Això implica, naturalment, saturar l’espai urbà, però en absolut resoldre el problema, perquè sempre seran molts més els habitatges lliures, cars i buits, que els socials, taxats i amb llistes d’espera. D’això es parlava a l’Hospitalet, que és la ciutat més saturada d’Europa i, com no podia ser d’una altra manera, un arquitecte municipal present defensava la saturació urbana com una cosa encomiable, donat que concentrar l’espai urbà contribueix a no estendre la taca urbana a tot el territori, i altres més aviat el contrari, posant en evidència que la qualitat urbana arreu es relaciona directament amb l’equilibri demogràfic i no pas amb la concentració i posant de manifest que la saturació urbana no ha preservat la part de la geografia més vulnerable, com per exemple tota la costa mediterrània, saturada actualment d’habitatges que només s’utilitzen pocs dies l’any.

En front d’aquestes dues visions oposades n’hi havia una tercera: la més significativa, perquè era la dels veïns, la dels que pateixen directament la pressió dels seus conciutadans, la dels que exigeixen d’una vegada solucions. Els veïns volen que tothom visqui en una casa, la seva, i que no els hagin de treure si no tenen prou recursos. La saturació deixa d’importar perquè tothom necessita un sostre. És mes, consideren un luxe que algú parli de saturació quan hi ha veïns al carrer. No poden entendre que un habitatge digne per a tothom i a preus assequibles pugui ser compatible amb una demografia equilibrada i un urbanisme racional. Fins aquí han arribat les coses.

Fer-los comprendre que un urbanisme amable és compatible amb habitatge per tothom i assequible, implica canviar les lleis, però també les mentalitats. No n’hi ha prou amb un sostre. Cal un sostre digne, que es pugui pagar, que no sigui un dret mercantil subjugat a les fluctuacions del mercat. Però viure no és només tenir un sostre. És també tenir escola pels fills a prop, equipaments sanitaris i socials, mercats i parcs públics, un aire no contaminat i un servei de mobilitat versàtil i que funcioni. Potser els veïns no estan en disposició de valorar-ho tot, però l’Ajuntament té tota l’obligació de respectar els estandars de qualitat d’una ciutat i, per tant, és prioritari, primer, deixar de ocupar sol i, segon, recuperar-ne tant com es pugui. És el dret social a una ciutat amable.