El fracàs de la negociació per formar govern que ens portarà, si no passa alguna cosa impredictible, a unes noves eleccions, ha servit perquè uns quants ens hàgim passat bona part del mes d’agost especulant sobre la desgràcia endèmica que sembla afectar l’esquerra del país. El temps tòrrid i l’absència de preocupacions més immediates convidava a perdre el temps intentant explicar allò inexplicable.
Som la ciutadania, disposada a fer volar coloms. Els electes són els que cacen els coloms. I si cal, se’ls mengen.
No serà estrany que si el novembre hi ha noves eleccions generals, el PSOE tregui uns quants diputats més dels que té ara, i Podemos i les múltiples confluències que li donen prestància, uns quants diputats menys. Això pel que fa a l’esquerra, mentre que a la dreta tampoc ens hauria de sorprendre que el PP tregui uns quants diputats més que aconsegueixi esgarrapar dels seus competidors directes, Ciudadanos y Vox. No és imaginable allò que tant ens temíem l’abril passat: que les tres dretes tinguessin marge suficient per governar coalitzades, encara que no hi ha impossibles en aquesta cosa tan líquida com és la democràcia representativa i més en un país com el nostre, tan sobreexcitat.
De complir-se aquests vaticinis, bastant generalitzats per altra banda, el que resulta evident és que la tan proclamada mort del bipartidisme no és tan irreversible. Els partits tradicionals no solament van resistir l’empenta dels nous partits en el seu pitjor moment sinó que van camí de recuperar bona part del crèdit perdut. Què està fallant quan es produeix un fenomen que semblava del tot impossible després del sorprenent esclat de Podemos y Ciudadanos? Que els partits tradicionals han après les lliçons i s’han regenerat, o que els nous partits han estat un fracàs estrepitós?
Resultats insospitats
Pel que fa a les eleccions municipals, el que s’ha pogut observar a la comarca —i a fora: com per exemple Barcelona— és que, a rebuf de l’èxit de la moció de censura, el govern de prestigi de Sánchez i unes poques mesures socials de relleu, el PSC va aconseguir algunes majories absolutes o resultats insospitats només unes quantes setmanes enrere, en detriment d’aquella altra esquerra que havia donat la sorpresa quatre anys abans. (Allà on hi havia hagut sorpresa... que no va ser pas a tot arreu). Què va passar, doncs, a les municipals? Que els veïns voten la marca més enllà del que passa al seu municipi? Que es vota per inèrcia? Que la majoria està contenta amb la manera com és governada municipalment? O potser és que els nous partits no han sabut crear organització a les ciutats i pobles? O potser és que dels nous partits l’única cosa que ha mantingut l’estructura són els vells partits d’una esquerra que s’ha dit transformadora però que no s’ha sabut transformar ni a ella mateixa...
El run run polític no ha parat aquest agost per culpa del carreró sense sortida en el qual ens han instal·lat el PSOE i Podemos i, en uns quants municipis de la comarca —que jo conegui— alguns han estat reflexionant en veu alta sobre què està passant perquè continuïn produint-se majories absolutes en ajuntaments que fa dècades que no han canviat de color.
Vaig ser testimoni directe d’una d’aquestes converses amb una cervesa a la mà i he de dir que vaig sortir més pessimista del que havia entrat.
No hi ha una alternativa solvent
L’anàlisi d’una de les parts en litigi era que si s’han renovat moltes majories absolutes no és perquè els veïns considerin que els que manen són extraordinaris sinó perquè no hi ha una alternativa que entusiasmi i en la qual sigui possible confiar. El titular d’aquesta anàlisi proposava treballar en aquesta direcció sense perdre un minut, sobre la base d’una candidatura solvent, prestigiada, arrelada sobre la societat civil que representen les entitats més actives del municipi en qüestió i al marge de les batusses polítiques dels partits de l’esquerra tradicional. Al marge: no pas en contra, insistia. Només fa falta muntar un equip que cregui en les possibilitats de guanyar, articular una organització en xarxa i suficientment activa, amb una discussió plural de base, capaç de superar la retòrica dels partits, sense cap vocació de reemplaçar-los i posar-se a treballar amb una perspectiva de quatre anys.
Resultava imprescindible l’entusiasme, la capacitat organitzativa i la voluntat de presència activa en els esdeveniments més importants de ciutat. Creure en les pròpies possibilitats, transmetre un missatge positiu i aglutinador i amb l’empatia suficient per defugir l’enfrontament, resultava imprescindible, per què el més important ara
—explicava l’analista vocacional— és engrescar la ciutadania: ja arribarà l’hora de fer el programa i guanyar les eleccions.
Divisió de l’esquerra?
El receptor del missatge, que podia ser un perfecte candidat a participar d’un futur lideratge en un tal projecte s’ho mirava de biaix i només va fer un comentari final: “No seré pas jo un instrument de divisió de l’esquerra al meu municipi”.
Em vaig quedar bocabadat. I l’analista, una mica també. No podria assegurar si considerava que s’havia explicat malament o si era que l’interlocutor mantenia els prejudicis de les esquerres messiàniques que ens han portat fins aquí. Jo sí que en vaig treure una conclusió un punt lamentable: fins que no se’n vagin a casa tots plegats i n’hi hagi de nous, estem ben fotuts.
I jo el primer, clar. III
Si (
No(
