La tossuda realitat

I finalment Europa ha fet la seva primera resolució judicial sobre la causa catalana, i sembla que ha agafat d’imprevist a molta gent de l’Estat. De fet, escric això després d’haver sentit al president de l’entitat espanyolista Societat Civil Catalana, dient que l’independentisme havia clavat un gol per l’escaire a l’Estat espanyol.
És curiós que una resolució judicial tan òbvia i previsible com la que ha fet el Tribunal europeu hagi agafat tant per sorpresa. De fet, la resolució simplement reconeix una obvietat com que els diputats ho són des que es proclamen els resultats, és a dir, des que la gent ho decideix amb els seus vots, i no quan a la Junta Electoral o cap altre òrgan ho decideix.
Els poders fàctics estatals sabien que tard o d’hora aquest moment arribaria, però en comptes d’haver anat afrontant la realitat, i d’anar fent pedagogia entre la ciutadania, han amagat el cap sota l’ala i ara tot són disgustos, i discursos autàrquics propis d’estats dictatorials de l’estil “Europa no ens respecta”.
Aquesta actitud no és nova, tot el contrari, recordo quan als anys noranta l’independentisme començava a créixer a poc a poc, i com tot acte que es feia era del tot silenciat. Concretament em ve al cap ara fa més de 20 anys, el 1998, quan amb 16 anys estava en un partit de la Selecció catalana de futbol, contra Nigèria, en un Estadi Olímpic ple de gom a gom, on 60.000 persones cridàvem per la independència, i l’endemà les cròniques esportives parlaven de festa del futbol, sense explicar el clam del públic, i els diaris generalistes directament feien veure que res havia passat.
Això que passava fa vint anys, és el mateix que La Liga va intentar fer el passat Clàssic del Camp Nou, i certament va aconseguir que no es veiés gaire per la televisió, però justament és aquest el problema, amagar la realitat. Si no ho veig no existeix, i això fa que quan la realitat s’imposa el trauma sigui superior per a aquells que han viscut feliços sense saber el que estava passant.
Els problemes s’han d’afrontar, i negar la realitat per molt dura que sigui només fa que ajornar el problema fins que el fa de més difícil solució. Ara és el moment de seure i parlar, i no demorar més una resolució que fa molt de temps que hauria d’haver arribat. Si des de Madrid accepten fer una taula de diàleg (pas molt important), però un cop feta la investidura pretenen dir no a tot, la bola de neu serà tan i tan grossa que ens acabarà esclafant a tots i totes.