Els planters de la felicitat

Divendres. Tres de la tarda. L'estació de tren de Molins de Rei està saturada. Gent de tots els racons de Catalunya arriben al poble després de la seva jornada laboral. Molts fotògrafs esperen l'allau de persones que surten dels vagons per a fer les primeres fotografies de la Fira de la Candelera d'aquest any. Aquesta tradició d'immortalitzar la sortida de visitants del tren ha perdurat en els gairebé cent seixanta-nou anys de la gran exposició inaugurada el 1852 durant el regnat d'Isabel II. Aquest és el meu primer record de la Candelera. Els fotògrafs a l'estació. Només tenia nou anys quan vaig arribar a Molins de Rei, en una època en la qual els mòbils no existien i els pobles gaudien de la màgia de la incomunicació. Però aquesta vila del Baix Llobregat va captivar-me el mateix dia en què la Candelera obria les seves portes, només per a mi, un barceloní que poques vegades havia sortit més enllà de les fronteres de la capital catalana, allà cap a principis del segle XX.

Potser Molins de Rei no era el poble amb més encant del món, però els planters, els animals i les diferents parades d'artesania el convertien en un indret màgic. Vaig tornar cada any i al final, el carrer Major va esdevenir la meva segona casa. Vaig convertir-me en un molinenc d'arrel. La Candelera va ser l'espai amb més romanticisme del planeta, no París ni Roma, sinó Molins de Rei. Allà vaig conèixer a la que seria la meva dona i la mare dels meus dos fills. Recordo que vaig regalar-li una olivera dels planters de la plaça de l'Església, vam tastar uns formatges i després vaig anar amb la seva colla a parlar al racó dels gegants. Ara els meus néts són els que viuen la fira, jo vaig a poc a poc pels carrers Major, Foment o la plaça de la Llibertat, intentant no caure amb el gairebé mig milió de persones que ens visita cada any. Diuen que el turisme és bo pel poble, però abans tenia un punt més enigmàtic.

La creu del terme, on es troben els carrers Major i Casanova, atreu el jovent que parla d'on anar primer i com acabar la nit. "Anem a veure els cotxes, sopem al costat de la biblio i després podem beure una mica als Boters", sento a dir a un noi als seus amics que fumen tranquil·lament sota els arbres nus. Aquests aniran als barris nous després de les onze de la nit, penso per a mi. Ja saben que l'essència de la fira són els planters i els animals? Una noia em sorprèn, durant el meu raonament interior de vell, recordant als seus companys que "primer hem d'anar amb la família a comprar un pomer". La tradició molinenca, per sort, encara no s'ha perdut. Al final sembla que aniran a fer safareig amb pares, oncles i cosins a la fira per després anar a cremar la nit.

La meva néta va anar ahir a veure Els Pets a la sala de Foment al passeig del Terraplè. Va ser una de les prèvies de la gran festa que enlluernaria a mitja Catalunya aquests 31 de gener, 1 i 2 de febrer a Molins. Dissabte vaig sortir a canviar unes xapes de cava abans que els meus fills i la meva única neta, la Roser, vinguessin a veure amb mi els grallers pels principals carrers de la vila. Serien les 12 del migdia de dissabte quan van començar a fer xivarri. En acabar vam anar a menjar una mica de coradella, perquè si ets molinenc no pots deixar de tastar aquest àpat tan nostre. La Roser, en acabar, cap a les cinc de la tarda va marxar, la vaig veure com sortia amb les seves millors gales, distreta i amb ganes de viure la Candelera del jovent.

"Ja soc aquí", va dir la Roser als seus amics refermant la seva presència prop de l'estació de ferrocarrils. Quan tens dinou anys has d'aprofitar-los perquè la vida passa volant i això anava a fer la meva néta. Dos nois molt ben parats i una amiga seva formaven aquesta peculiar colla que al nord li haguessin dit "cuadrilla". Els nois havien guardat als cotxes, aparcats a dalt de tot del carrer Puigcerdà, un parell d'ampolles de rom al maleter. Estava clar com acabaria el cap de setmana. Els nois van anar a provar els cotxes que es distribuïen pel passeig del Terraplè, amb una parada indispensable pel carrer Foment. "Aquest ase s'assembla a en Jordi –un dels amics de la Roser-, veritat?", va xiuxiuejar la Mònica a l'oïda de la Roser. "I jo pensant que t'agradava el noi...", respongué la meva néta. Els nens tocaven els animals mentre els més crescuts feien bromes de vegades una mica malintencionades. Però aquest parany tan tradicional va esdevenir l'epicentre del què passaria fins al 2 de febrer.

Una noia raspallava un dels ponis, distreta i absorta en el seu treball rutinari. La Roser se la mirava. Jo sempre havia pensat que la meva néta ens portaria un xicot a casa, però l'amor no entén de sexes ni de fronteres. "Com es diu?", li va dir a la noia la Roser amb astúcia, per esbrinar una mica de la noia amb l'excusa del petit cavall. "Ell és en Manu i jo la Georgina, i tu et dius...", "Roser", va bramar la meva néta amb un ímpetu que crec que li ve més de la família de la meva dona que de la meva. Caràcter molinenc, que diuen. Van continuar parlant una bona estona fins que els seus amics, després de donar diverses voltes per la fira, la van trobar. El que van trigar a adonar-se'n que faltava ella al grup! Sempre a la lluna aquests nanos. Es van acomiadar sabent que en acabar la tarda tothom acostuma a anar cap a la plaça Llibertat, on són els tastos de vins i gastronòmics.

La colla va anar a provar els cotxes del passeig del Terraplè. No anaven a comprar, però les fotos per a l'Instagram dins d'un vehicle com aquell sempre posaven les dents llargues als seus seguidors. Una volta rere l'altra van anar passejant pel poble, amb una parada obligatòria als tallers d'artesania, on sempre acabaven comprant algun tipus d'utensili poc útil que lluïen poc més d'un mes sota el coll o al canell. Però als planters de l'església va succeir alguna cosa. Tots els arbres fruiters, les flors i les oliveres estaven exposades com en un museu. Els cirerers n'eren minoria, però ja començaven a deixar entreveure els primers capolls. Una imatge més pròpia del Papiol que de Molins de Rei. La Roser va quedar bocabadada, no per les plantes, ella les portava observant des de petita, sinó per l'obertura en directe d'una de les flors. Semblava que li volia dir alguna cosa. "Has vist com s'ha obert de cop?", va xiuxiuejar-li a la seva amiga Mònica la meva néta. "Què dius? Com vols que s'hagi obert això i aquí amb aquest fred?", va dir-li entre riures la seva companya: "Què et passa avui?", va etzibar-li. Va tornar en si, però allò era un missatge. I tant que ho era! No heu escoltat mai que les plantes creixen quan els hi parles? Doncs ben bé no és així, però saben agafar les sensacions i els sentiments. Tenen olfacte per a l'enamorament. I aquesta creença popular no és nova. Ja ho diu el refrany d'aquesta gran fira: "Quan la Candelera flora, l'hivern fora. I si no flora, ni dins ni fora".

A la plaça Llibertat, als voltants de la que serà la nova biblioteca de Molins de Rei, ens vam reunir-hi tots. Fins i tot vaig anar-hi jo a la meva edat! Tot per veure a la meva néta. Vam tastar els productes més frescos del Parc Agrari del Baix Llobregat dissenyats pels millors cuiners de la comarca, amb diversos glops de vi. Negre en el meu cas. A les quatre copes de vi la Roser va veure a la noia dels cavalls. Les veia riure mentre els seus amics comentaven. Un deia que fins a les 12 de la nit els hi podia deixar la casa. Un espectacle que més que una cardada seria una relació més emocional. Me'n vaig anar a casa cap a les 11 de la nit, però ja començava a veure les carícies i els palpaments amables que es feien les dues xicotes. Els nois se'n van anar de festa, acabant, com feia jo amb la que va ser la meva dona durant més de quaranta anys, al racó dels gegants. Ara li diuen els Boters. El temps passa i les generacions es creuen innovadores i úniques, però les tradicions de la Candelera segueixen sent les mateixes.

Diumenge, l'últim dia de la fira, era sempre el més popular entre els modernets barcelonins. La meva néta era al llit amb ressaca, els meus fills dormien i jo passejava entre barbes com boscos interminables i nois amb cabells acabats en una trossa minúscula al clatell. Tots sortien de l'estació per anar a provar els productes de la terra. "Aquella no és la noia de la Roser?", vaig pensar per a mi en veure a la Georgina al final del carrer Major. Era ella. Anava cap a casa de la meva filla, suposo que a veure a la Roser. Al final vam anar-la veient molt pel poble. La història es repetia. La meva dona estaria molt feliç al veure que la Candelera havia creat una nova història d'amor i una molinenca més. Això és el que té aquesta fira, mig milió de persones la visiten cada any i queden bocabadats. Però la veritable màgia d'aquesta festa són les molinenques inoblidables. La natura n'és molt de sabia i en un indret amb una tradició d'aquesta índole tan arrelada, fa que tot comenci i acabi a la Candelera. La vida és una mica més plena a Molins de Rei quan l'esperit connecta amb la natura i els seus veïns i veïnes a principis de febrer. La felicitat va començar el primer cap de setmana de febrer, en el meu cas amb la meva dona, i ara amb la meva néta i la seva xicota. Perquè, al final, la felicitat està en les petites coses de la vida. L'artesania, els planters, els animals, els cotxes o els vins són les grans apostes de la fira, però Molins de Rei és molt més. Això és el que ha trobat la Roser en aquesta 169ª Fira de la Candelera: la felicitat.