“He estat podòleg a l’Hospitalet 60 anys; aleshores no n’hi havia cap”

La salut dels peus sovint no es té gaire en compte. Quin consell em donaria?
El calçat és fonamental. Ha de reunir unes característiques concretes, com ara un bon contrafort al darrere i una sola que transpiri.

És pitjor el calçat actual que el del passat?
El calçat ha millorat molt, perquè reuneix aquestes característiques.Tanmateix, cal explicar a la gent que ha de tenir cura amb el tipus de material.

Ha canviat molt la professió en els últims anys?
Abans als ‘experts’ en els peus se’ls hi deia callistes. Eren practicants que es dedicaven a treure les durícies i tallar les ungles.

Ara tot això ja és història.
Per sort. Els podòlegs poden fer cirurgies menors i la professió s’ha ampliat cap al camp de l’ortopèdia i la silicona clínica.

Però suposo que els galindons o juanetes segueixen sent un dels problemes estrella.
De fet, vaig estar en el grup pioner que va introduir a Espanya la cirurgia MIS (Minimal Incision Surgery, en les seves sigles en anglès). Vam aprendre a Philadelphia (EUA) una tècnica que permet curar el galindó amb una operació ambulatòria consistent en una incisió d’un centímetre. Però vam tenir problemes.

Quins?
Això va posar molt en alerta els traumatòlegs, que se’ns van tirar a sobre perquè ens consideraven uns usurpadors.

Han rebut per totes bandes...
Els podòlegs hauríem d’estar més organitzats, com els dentistes. Hi ha intrusisme, per una banda, de perruqueries que s’atreveixen a tractar problemes als peus per als quals no estan autoritzades, mentre que encara hi ha metges recelosos de nosaltres o que fan diagnòstics falsos i no envien la gent al podòleg. I també, a l’hora de posar preus, caldria pactar unes tarifes mínimes per fer valdre la professió i que la respecti tothom, perquè alguns podòlegs rebenten preus i fan mal. He estat podòleg a l’Hospitalet durant 60
anys, i aleshores no n’hi havia cap.

Va ser-ne el primer. Deu haver-ne vist de molt grosses en aquests anys...
Em va venir una nena de 17 anys d’una família del Centre amb el peu molt inflat i símptomes de gangrena. Ella em va dir que una callista aficionada de l’època va intentar treure-li una berruga de la planta del peu com si fos una durícia. A més, ella era diabètica i no ho sabia ningú. Va estar a punt de perdre el peu.

Els peus són una part del cos que fa vergonya a molta gent i són font de nombroses anècdotes escatològiques també. Se n’ha trobat alguna?
Al Clínic, mentre donava classe, li vaig dir a una noia, que tenia un problema en un peu, que es descalcés l’altre per comparar. I em va dir que no venia preparada. Es veu que només s’havia rentat un peu! També hi ha gent gran que costa que es descalcin i que, quan ho fan, es posen colònia als peus. Hi estem acostumats!

En 60 anys de trajectòria ha hagut d’haver visitat
alguna personalitat de la ciutat... Sí. He visitat l’exalcalde Vicenç Capdevila i també l’exministre Cruz Martínez Esteruelas, fill de l’Hospitalet i responsable d’Educació entre 1974 i 1975. Cada vegada que venia de Madrid em venia a la consulta.

I a Barcelona?
He visitat la dona de l’exalcalde Porcioles i a la del comte de Godó. És una professió que he fet amb devoció i interès, molt a gust. Però és clar, ja n’hi havia prou després de 60 anys de dedicació.