En aquests dies que les activitats socials, culturals, i fins i tot econòmiques es veuen afectades per una paràlisi mai esperada, hem volgut concebre un nou espai per compartir la paraula. Angélica Sátiro, de Crearmundos; Jordi Alsina, Jordi Beltran i Xavier Alsina, del Cafè filosòfic del Raval; i jo mateix del Cafè filosòfic d’Esplugues, ens hem unit per crear una àgora de reflexió amb tots els amics que ens han volgut acompanyar; un espai virtual, evidentment. Amics, no només de Catalunya, sinó de tota Espanya (Còrdova, Galícia, Extremadura, País Basc, Madrid) i de Llatinoamèrica (Argentina, Mèxic, Colòmbia, Uruguai, Perú, Bolívia). Un centenar de persones amb ganes de debatre sobre un dels sentiments que més tenim a flor de pell: la por. I, amb l’estil irònic i provocatiu (marca de la casa) del Cafè del Raval, ens hem fet la pregunta que encapçala aquest petit i limitat resum. Resulta impossible reflectir la varietat i riquesa de les intervencions; ens hem de limitar a esbossar quatre pinzellades.
Si haguéssim arribat al dia d’avui sense la por, possiblement no hauríem sobreviscut, perquè la por és un sentiment natural de defensa, atàvic, immunològic. La por forma part de nosaltres; hem d’aprendre a conviure-hi, a suportar-la, i fer-nos forts amb ella, com amb el dolor; i, perquè no?, a respectar-la, car ens fa humans quan ens diferencia de les màquines. El que passa és que, com tot a la vida, la nostra percepció depèn de la mirada, i a vegades veiem el perill amb lents de massa augment, i fins i tot li posem dues potes al virus. No, no ens hem d’equivocar d’enemic, no és al nostre costat, a la cua del supermercat: no hem de passar de la por al pànic irracional, que ens posa la bena als ulls i no ens deixa percebre la realitat, ni albirar el futur que ens espera quan tot això s’hagi acabat. Hem de repensar el món que hem creat, i la forma que li estem donant amb la nostra passivitat. D’altra manera, la por esdevindrà en angoixa, en temor constant a un enemic indeterminat, que molts no identificaran, que ja no estarà dins de nosaltres, sinó dins del panòptic.
Però, sobretot, molt curosos i molt atents al llenguatge. Fa dos mesos vam parlar de l’Holocaust, des d’el punt de vista de la paraula, amb l’ajut de Celan i Victor Klemperer, com a factor decisiu per a configurar un discurs i una mentalitat nazis. Ara hem de pensar que això no és una guerra, ni som soldats en formació contra l’enemic; som ciutadans lliures, humans sotmesos a agressions que ens volen doblegar des de dins i des de fora. Enfront del relat imposat i paralitzant de la por, parlem amb els nostres mots de solidaritat, cooperació i confiança, i amb una mirada crítica, informada i sense temor. Volem comptar amb tots vosaltres per participar en els pròxims cafès virtuals. Podeu demanar informació a El Llobregat, o a cafefiloesplugues@ gmail.com.
Si (
No(
