“Cornellà ha esdevingut cada cop més el pati del darrere de la gran Barcelona”

La seva ha estat una vida intensa en defensa de moltes causes justes: al final de la dictadura com a advocat laboralista durant les vagues que van ser el símbol de l’època, però també com a defensor davant el TOP de la gran majoria de represaliats antifranquistes del Baix Llobregat que van acabar manant als ajuntaments o els sindicats en arribar la democràcia. Amb la ruptura de la unitat arribà el desencís, sembla que inevitable, Doñate evolucionà cap a posicions independentistes i va seguir exercint la professió en tota mena de processos judicials, alguns dels quals van acabar amb sentències pioneres a Espanya, i defensant el reconeixement internacional de l’esport català. Va penjar la toga fa una dècada, fou regidor d’Esquerra Republicana a l’Ajuntament de Cornellà el passat mandat i continua actiu a la vida associativa local.

Has escrit que la teva “immersió” a Cornellà i el Baix Llobregat s’inicia al 1966 quan comences a estudiar dret. En aquella època les parròquies van tenir un paper determinant en favor de les reivindicacions veïnals i laborals. Quin record et queda d’aquell moviment en què vas participar activament en iniciatives com la primera Setmana de la Joventut?
Els moviments catòlics obrers eren acceptats i tenien una llibertat d’organització, d’actuació i d’expressió que contrastava amb el moviment reprimit i clandestí de CCOO. La meva integració en aquests moviments em va permetre participar l’any 1967 en el naixement d’una escola de formació obrera a la parròquia de Sant Miquel com a delegació de l’Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona. L’any següent aprofitaria els contactes de la JOC i d’altres joves per organitzar el novembre de 1968 la primera Setmana de la Joventut de Cornellà, una expressió nova i unitària de joves de tots els barris. Va tenir una forta influència cultural i ideològica i aplegà joves que posteriorment serien elements clau del moviment sindical i de barris.

Al 1969 se’t va obrir un expedient i poc després ets detingut amb l’Emilio Garcia i passeu vint dies a La Model. Ell explica que d’aquests fets li va quedar la por. A tu també?
El 3 de maig de 1969, quan estàvem aprofitant l’estructura organitzativa de la Setmana de la Joventut per a fer l’enquesta de la joventut obrera de Cornellà, vaig promoure un debat públic a la missa del dissabte de la parròquia de Santa Maria sobre la no autorització per l’alcalde d’una conferència de Joan N. Garcia-Nieto. El debat va ser interpretat com un atac a l’alcalde Josep Riu el que motivà que se m’obrís un expedient governatiu que es va arxivar, però justificà que el rector suprimís per sempre les misses amb guitarres del dissabte. El 30 d’abril de l’any 1970 vaig ser detingut per la Guàrdia Civil amb l’Emilio Garcia quan preparàvem a Cornellà la manifestació de l’1 de maig. El fet de passar emmanillat entre les columnes de la porta principal de l’ajuntament, de ser portat als jutjats militars i després ingressat a la Model -on em va rebre el Plata de Roca i una colla de treballadors de l’AEG de Terrassa- varen ser experiències impactants. A l’Emilio Garcia no sé si li va quedar por, sempre havia estat un jove valent i així ho ha demostrat amb la seva trajectòria com a dirigent sindical. Finalment vàrem aconseguir que el cas fos jutjat al TOP com un incident aïllat i només ens condemnarem per un delicte menor de desordres públics.

Acabada la carrera al 1972 vas continuar amb la militància antifranquista però vestint la toga d’advocat i al 1974 defenses als treballadors de l’ELSA en la històrica vaga. Es l’inici d’una etapa en que et converteixes en l’advocat dels antifranquistes de la comarca, no només de treballadors. Son aquests anys de la teva vida d’advocat que et sents més útil i més proper a la gent?
Acabada la carrera, la meva vocació era treballar com advocat laboralista, el que comportava també defensar a tothom que era repressaliat pel franquisme. Eren anys en que el moviment antifranquista era bàsicament unitari, com ho eren els conflictes de fàbrica i les reivindicacions de barri. Vaig defensar obrers i lluitadors per la democràcia de tota la comarca, sense preguntar mai per la seva ideologia o militància. La meva intervenció professional en el conflicte de l’ELSA va influir en que l’assemblea decidís retirar la demanda que tenien interposada contra l’acomiadament de la majoria de treballadors davant la Magistratura de Treball i acordessin resoldre el conflicte en el marc de lluita i solidaritat obrera de la comarca. L’endemà mateix començava una vaga general al Baix Llobregat, impulsada pel sector del metall i en solidaritat amb els treballadors de Solvay i d’Elsa. Al cap de cinc dies s’arribava a un bon acord en els tres conflictes i es desconvocava la vaga.

Al 1976 vas defensar els treballadors de la Roca en una vaga marcada pel distanciaments amb els sindicats majoritaris. Va ser dur de pair, tenint en compte que coneixies personalment aquells dirigents? Vas pensar que s’havia acabat la unitat d’acció que havia caracteritzat l’antifranquisme a la comarca?
L’any 1976 els dirigents polítics varen optar polèmicament per la divisió sindical i reconvertir CCOO en un sindicat. En aquesta situació saltà un conflicte a La Roca que responia als grans paràmetres dels conflictes de fàbrica com els de l’Elsa, de la Solvay o de Laforsa, però el moment polític era diferent. Els dirigents del sindicat de CCOO, en procés de constitució, varen topar amb l’organització unitària dels treballadors de Roca quan aquests varen demana’ls-hi suport i solidaritat. Com advocat, aconseguir una sentència favorable als treballadors a la Magistratura de Treball va ser una contribució a la resolució d’un conflicte que s’inicià el mes de novembre de 1976 i no acabà fins febrer 1977. Va ser la darrera gran vaga unitària de fàbrica del Baix Llobregat. A partir de llavors s’implantà la política de concertació dels sindicats majoritaris, iniciada amb la firma dels Pactes de la Moncloa.

Arriba la democràcia i aquests represaliats prenen camins molt diferents al teu, bàsicament al PSUC i CCOO. Tu segueixes assumint la defensa de detinguts independentistes de tota mena. Hi ha alguna relació entre aquest fet i la consolidació de la teva consciència independentista?
Un cop legalitzats els partits i consensuada la reforma política es va estendre la reivindicació de l’amnistia política i laboral. Per a mi va ser molt significatiu veure com, poc després d’aprovar-se, es denegava l’amnistia a presos catalans per ser independentistes. Així vaig començar a entendre els límits de la transició política i com a professional no adscrit a cap partit polític, em vaig trobar defensant independentistes i no independentistes, persones que majoritàriament anaven més enllà dels límits polítics del règim del 78. Per a mi no va ser un procés de ruptura explícita, tan sols s’obria una nova realitat, un camí estret que avui és molt més ample.

Al llarg de la teva carrera jurídica has intervingut en centenars de processos i has viscut molts judicis i sentències pioneres, com la de la tèrmica de Cercs, la del GRAPO assassinat per la policia. Digues dos o tres casos dels quals conserves un record inoblidable.
L’exercici lliure com advocat m’ha permès ser espectador de molts conflictes amb una forta significació social, política i ecològica. A més de la vaga de la Roca, l’any 1983, a Barcelona, queia mort Martín Luna a mans de la policia. Era el cinquè dirigent del Grapo que aquell mateix any moria successivament al carrer, quan el que corresponia democràticament era la seva detenció i posada a disposició judicial. L’afer acabà amb una sentència condemnatòria per homicidi dels policies i amb l’objectiu acomplert: va ser el darrer dirigent del Grapo abatut al carrer per les brigades d’informació.
L’any 1986, les emissions d’àcid sulfúric de la Central Tèrmica de Cercs cremaven boscos i afectaven la salut dels pagesos més. En nom d’uns veïns de Vallcebre i amb el suport de l’organització ecologista Alternativa Verda, vaig interposar dues querelles per delicte ecològic contra el director de la central, propietat de Fecsa. El judici celebrat l’any 1988 va suposar la primera sentència condemnatòria per delicte ecològic a l’estat espanyol i marcà un abans i un després en el tractament judicial de la problemàtica ecològica.
La defensa de represaliats per abusos que es consideraven legals em portà fins a cinc ocasions a interposar les corresponents demandes davant el Tribunal Europeu de Drets Humans i això em permeté exigir legalment als poders de l’estat a modificar sistemes d’actuació, com d’altres encara avui, incompatibles amb els drets fonamentals.
Aquests assumptes, tot i ser significatius, no ho son més que altres menys anomenats com la defensa dels veïns del barri de Lindavista de Cornellà o dels de les Oliveres de Santa Coloma de Gramenet en contra de les manipulacions especulatives del dret a l’habitatge. O dels molts assumptes judicials plantejats en defensa de les treballadores greument afectades per intoxicacions químiques o dels molts sumaris a l’Audiència Nacional de Madrid en defensa d’actuacions de persones acusades de pertànyer a Terra Lliure.
La documentació d’aquests assumptes i d’altres guardats en més de 100 arxivadors serà aviat depositada a l’Arxiu Nacional de Catalunya per a poder ser consultada i estudiada.

Amb la consolidació de la democràcia segueixes exercint d’advocat i eixamples la mirada amb el dret de l’esport. Primer fent un dictamen a favor de la creació del Comitè Olímpic Català al 1988 i al 1994 arribes a president d’aquest organisme. D’on et ve aquesta passió jurídica?
L’any 1986 se’m demanà un dictamen jurídic sobre la viabilitat de reconèixer, d’acord amb la Carta Olímpica, un comitè olímpic de Catalunya. Aquesta feina m’introduí en el mon de l’esport i, més que passió, em va fer veure la seva enorme importància. Més tard, els entrebancs polítics de l’Estat a la representació internacional de l’esport català em portaren a la presidència del COC i, posteriorment a l’assumpció de responsabilitats com alt càrrec de la Generalitat en la projecció internacional de les organitzacions catalanes.

Aquell Cornellà del franquisme que et va despertar la consciència política no té res a veure amb l’actual, però moltes vegades t’has mostrat crític amb la gestió dels ajuntaments i la seva feblesa “pel totxo”. Què és el que van fer malament al teu parer?
Del franquisme al moment actual han passat quasi cinquanta anys i això ens permet tenir una mica de perspectiva. Seria injust culpabilitzar dels dèficits només als diferents consistoris, quan és evident que tant l’Estat, com la Generalitat i la Àrea Metropolitana tenen bona part de responsabilitat en el fet de poder fer una bona gestió municipal. Si hagués de fer un diagnòstic crític diria que en aquests anys Cornellà ha esdevingut cada cop més el pati del darrere de la gran Barcelona i ha perdut la capitalitat cultural d’un cinturón rojo inexistent.

El 2011 et presentes com a cap de llista d’Esquerra Republicana a les eleccions municipals i repeteixes quatre anys desprès. Això sí que és picar pedra en territori advers, tenint en compte els resultats del PSC a les eleccions locals a Cornellà, no? Perquè acceptes?
Vaig encapçalar la llista d’ERC a les eleccions municipals del 2011 i no vàrem aconseguir representació. A les eleccions del 2015 vaig tornar a les llistes i després de la renúncia d’un company vaig esdevenir regidor. Ha estat una etapa de molta feina però gratificant, especialment quan veus com actualment el grup municipal d’Esquerra té quatre regidors i és la primera força de l’oposició. Per a mi ha estat només una dedicació coherent amb el fet de creure amb ERC com eina de transformació democràtica i de progrés.

Què fa ara l’Ignasi Doñate? Vius a Cornellà? Encara fas d’advocat? Participes a la vida política o social d’alguna manera?
Segueixo vivint a Cornellà, la ciutat que m’acull. Soc advocat, tot i que no exerceixo des de fa més de deu anys. El temps que guanyo com a “jubilat actiu” em permet intervenir en la vida de la ciutat per mitjà de la secció local d’ERC i de l’Avenç de Cornellà, de l’Orfeó Catalònia, del Patronat o de la Coordinadora contra la Marginació. Cada dilluns participo davant l’Ajuntament en les concentracions per reclamar la llibertat dels presos i exiliats polítics, sense la qual no es pot plantejar amb normalitat cap actuació política. Bé! El Cornellà que tenim no és gràcies o “per culpa” de persones, sinó per l’aplicació o no de polítiques correctes amb la implicació social i política de cadascú. Reivindico la política contra el populisme: la política de picar pedra per recollir alguns fruits avui i fer possible que d’altres fruits els recullin els nostres fills demà! III