Joan Francesc Marco: “L’Hospitalet ha de pensar en la dimensió cultural metropolitana”

El seu currículum com gestor cultural ocuparia diverses línies: arrenca fa 46 anys, com a gerent del Patronat Municipal de Cultura de L’Hospitalet, i arriba fins els nostres dies, en que segueix formant part dels òrgans directius de diverses institucions culturals de referència, sense cap retribució. Entre mig, una llarga llista de càrrecs dependents del ministeri de Cultura o la Generalitat, a més d’haver estat director general del Liceu i tinent alcalde de Cultura i Educació de l’Ajuntament de L’Hospitalet pel PSC entre 1995 i 2003.

Com et definiries? Activista cultural, polític cultural, gestor cultural o cul inquiet cultural?
L’expressió “cul inquiet cultural” ja m’agrada, el que passa és que no és políticament correcta. La política sempre ha format part de meva vida, però vista la meva trajectòria, jo em defineixo com un gestor cultural que s’ha especialitzat en polítiques públiques.

Una constant d’aquesta trajectòria és la diversitat de càrrecs i institucions per les què has passat. Comences a l’Ajuntament de L’Hospitalet al 1975 i al 1985 ja marxes.
Sí, me’n vaig a Granada perquè em fan una proposta que em sembla molt divertida per ocupar-me de l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament. Va ser un canvi brutal per una persona que no s’havia mogut de L’Hospitalet des del seu naixement anar a una ciutat que té un patrimoni cultural immens, més enllà de l’Alhambra i el Generalife. Quan la regidora de Cultura m’ho va proposar em va seduir la idea, vaig agafar els bàrtuls i me’n vaig anar.

Però marxes al cap d’un any. Què va passar?
Jo estava a Granada amb ganes de quedar-me una temporada però al cap d’un any i poc em proposen ser el sotsdirector general de Música i Dansa del Ministeri de Cultura. Ho accepto i al final vaig estar nou anys a Madrid perquè després em nomenen director general del Instituto Nacional de las Artes Escénicas y la Música.

Es aquesta l’època que millors records t’ha deixat?
Jo guardo un molt bon record d’aquesta època. Vaig tenir el goig de treballar amb uns grans ministres de Cultura, com van ser Javier Solana, Jorge Semprún, Carmen Alborch o Jordi Solé Tura. Va ser una etapa molt intensa on hi havien idees i diners. En aquella època vam fer el pla d’auditoris, el pla de reforma de teatres i d’altres iniciatives.

Vols dir que ara no hi han idees ni diners?
(Somriures). No, vull dir que hi han menys diners, però segueix havent idees. Els dos últims ministres de Cultura han posat propostes damunt de la taula però el poder s’ha repartit amb les comunitats autònomes. Tot era d’una altra manera, perquè a finals dels anys 80 estava tot per fer, i segurament si els ministres haguessin estat uns altres no s’hagués produït el desenvolupament cultural que es va produir. Un museu tan important com el Reina Sofia és resultat d’aquell moment, i en clau catalana trobem el MACBA i la institucionalització del MNAC, la creació del consorci o la fundació del Liceu.

Al 1995 tornes a L’Hospitalet com a tinent d’alcalde d’Ensenyament i Cultura. A la ciutat encara quedava feina per fer, no?
Sí, jo em sento molt orgullós, per exemple, del que vam fer en l’àmbit de les biblioteques i es va demostrar una cosa innata a les polítiques culturals i és que la oferta crea demanda i no a l’inrevés. Immediatament que s’inaugurava una biblioteca, com la central de la Tecla Sala, es produïa una ocupació de la ciutadania d’aquest equipament. Des d’aquella època fins ara, i no és una cosa que passa només a L’Hospitalet, les biblioteques estan plenes de ciutadans i ciutadanes.

A l’inici de la democràcia L’Hospitalet tenia un signe d’identitat cultural molt significatiu, com era el festival Estiu a Ciutat, però va acabar desapareixent. Perquè?
Va desaparèixer perquè les coses tenen el seu temps. Quan es va posar en marxa l’Estiu a Ciutat el Festival Grec estava en una situació de crisi. Pensem en aquell moment que L’Hospitalet pot atreure gent a l’estiu més enllà de la ciutat i el fet és que les programacions anaven en aquesta línia. Quan el Grec va arrencar i l’Ajuntament de Barcelona va agafar el lideratge, l’onada va engolir l’Estiu a Ciutat. Vam intentar una cosa que no va reeixir, que era el Grec metropolità, però no es van donar les condicions. Ara veiem amb alegria com el Festival Metropolità de Dansa està agafant volada i sento que es hereu d’aquella idea de convertir el Grec en una cosa de la ciutat de Barcelona i el seu entorn.

Quan surts elegit regidor al 1995 ja havia dimitit l’alcalde Juan Ignacio Pujana. Com vas viure aquella crisi municipal i a l’interior del PSC, entre els partidaris de l’exalcalde i el seu successor, Celestino Corbacho?
Ho vaig viure des de la distància. No em vaig sentir obligat a prendre partit per l’un o l’altre, afortunadament per mi.

Al 2003 deixes l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona per formar part de la Comissió Executiva del Liceu i al 2008 ets nomenat director general del Liceu, segurament el càrrec de més projecció professional. És també el que recordes més gratament?
No. Del que em sento més orgullós és del que vam fer a la Diputació de Barcelona. En cooperació amb els ajuntament vam fer una gran tasca, com la Oficina de Difusió Artística o la de Patrimoni Cultural o el tema de les biblioteques. El del Liceu era un càrrec important que vaig agafar amb una il.lusió molt gran. Jo arribo al juliol de 2008 i al setembre d’aquell any m’anuncien una retallada importantíssima de diners per part del Ministeri de Cultura. Va ser una etapa molt difícil, perquè totes les administracions van optar per retallar pressupostos. Quan se m’anuncia això la temporada 2008-2009 està contractada, venuda i a punt de començar. Vaig haver de reduir la plantilla per salvar el Teatre del Liceu i això encara ho porto a les espatlles de la meva motxilla vital.

Quan ets membre de la Comissió Executiva del Liceu compagines el càrrec entre 2003 i 2007 com a conseller delegat del Teatre Nacional de Catalunya i al 2007 ets designat Comissionat pel projecte Sabadell, Ciutat de la Música. És un no parar.
Era un projecte molt interessant que també va morir per la crisi. A l’alcalde Bustos se li va acudir portar a terme un projecte que preveia una nova seu pel conservatori i per la sala de música. Ja s’ensumava la crisi i ho vaig deixar per anar al Liceu

I desprès del Liceu, una altra vegada a L’Hospitalet. Roda el món i torna al Born.
Sí, m’encarrego d’un projecte que havia llençat l’alcaldessa Núria Marín que tenia a veure amb les indústries culturals, amb la ciutat com a acollidora d’iniciatives culturals. Es un projecte que continua i que té a veure amb la dimensió econòmica de la cultura, que representa entre el 4 i el 5% del PIB, segons diversos estudis.

I així fins a la jubilació?
Sí, jo em jubilo al març de 2018, amb 67 anys.

Què fas ara?
Soc el secretari de cultura del PSC, i això implica una certa dedicació, i estic molt vinculat al Ministeri de Cultura i sovint en requereixen opinions o participar en reunions. També soc membre de la Junta de govern de l’Institut del Teatre, del Patronat del Liceu i del Patronat del MNAC, sense cap compensació econòmica.

Quines mancances culturals té L’Hospitalet?
Crec que L’Hospitalet ha de seguir fent el que està fent, no ho pot deixar de fer. Ha de tenir uns serveis culturals pensats per la ciutadania, com les festes populars, les biblioteques o l’atenció al teixit associatiu cultural, però L’Hospitalet també ha de pensar en la dimensió cultural metropolitana. Aquest projecte de participació activa en la dansa a nivell metropolità crec que ha de continuar. A la ciutat no li falten grans coses: té un teatre municipal que està molt bé, igual que una xarxa de biblioteques. Les coses estan ben enfocades.

La pandèmia ha servit per reivindicar la cultura com no es recordava des de fa anys i per demanar a les administracions que no la deixin morir. Com ho has vist?
La cultura ha estat molt afectada, com el sector turístic o de la restauració en certes zones. L’economia de la cultura és molt feble i això provoca que el que per un altre pot ser un encostipat, per tu sigui una pulmonia. Quan depens de la recaptació de taquilla i es tanquen espais es genera una situació molt complicada. Els que ha de fer la Generalitat i el Govern espanyol és apostar perquè la pandèmia no afecti de manera irreversible el sector cultural. Crec que s’han pres les mesures adients. Segurament el que caldria demanar a la Generalitat és l’aposta pels reptes municipals. Els ajuntaments són els grans dinamitzadors de les polítiques culturals a nivell de proximitat. Els convenis que es van establir al seu moment per les escoles de música, teatre o art s’han reduït moltíssim i han posat en risc la seva viabilitat per manca d’aportacions econòmiques. Aquestes escoles són una manera d’accedir a la cultura de la ciutadania sense possibilitats econòmiques. III