Incansable, combatiu, metòdic, sacrificat, Carles Castillejo fa 15 anys que té la seva residència a Viladecans. En fa tres que va abandonar la pràctica professional per derivar en l’amateurisme i va deixar l’esport únicament com una via per al gaudi personal. Llicenciat en magisteri, compagina aquesta activitat amb la d’entrenador d’elit al CAR de Sant Cugat i duu també projectes de gestió i consultoria esportiva a Premià de Dalt. Com a pare de família, guarda ara temps pels seus i continua amb l’obsessió sana d’ensenyar allò que ha viscut, i de transmetre i fomentar la pràctica de l’atletisme com a símbol d’una vida saludable que a ell mateix li ha permès de prosperar com a persona.
16 anys competint, des del 2003. No ha de ser una cosa fàcil això d’haver fet història.
En absolut. L’atletisme en general és un esport especialment sacrificat. Suposo que us podreu imaginar el que representa en concret participar en competicions de fons.
I seguir els entrenaments! Set dies setmanals, cinc d’ells en sessions de matí i tarda i jornades de 42 quilòmetres o més…
Una bestiesa. Només dues tardes lliures. I una càrrega i desgast molt elevats. Cal tenir molta constància, objectius clars i evidentment un bon entrenador per encarar el treball de forma òptima.
Els psicòlegs també poden ser una bona eina…
A mi, per sort, no em van fer falta. Però és que jo sóc una mica bèstia, saps? Aconseguia regular-me a cada instant i afortunadament, tot i que ho passes malament, vaig tenir sempre molt clar el meu objectiu i mai no em va faltar motivació.
Com expliques fer una cosa que comporta tant de patiment?
Bé, l’esport ha estat des de petit la meva vocació. No és que busquis de manera específica un camí, simplement que la passió et va dirigint, i una cosa porta a l’altra i la sort o la casualitat fan que puguis finalment trobar-te competint a l’alt nivell. Has d’estar molt preperat i disposat pel sacrifici, és cert, però la gran dedicació també reporta beneficis.
Quins?
L’aprenentatge personal, per descomptat. L’esport i la superació diària fan que puguis traslladar la duresa i la constància empleada tant de temps a la vida quotidiana. Haver fet coses difícils simplifica els elements del dia a dia que a algú altre se li poden presentar com si fossin murs infranquejables. Les victòries, d’altra banda, i les marques personals són instants difícils de descriure, que et retornen les vivències dels molts tràfecs que has passat i et carreguen de motius per seguir sense abaixar la guàrdia.
I tu n’has pogut saborejar unes quantes. Entre d’altres Campió en els iberoamericans en 5.000 metres (2004). 5è lloc en els 10.000 al Campionat d’Europa d’Atletisme (Barcelona, 2010), amb un temps de 28:49:69. 15ena posició al Mundial del 2009 en 10.000 metres a Berlín i primer lloc a l’estatal celebrat a Avilés (2009). Campió d’Espanya absolut en Marató (Castelló, 2011, 2:10:09). 5è lloc a Hèlsinki, al Campionat d’Europa d’Atletisme en 10.000 metres (2012) i campió d’Espanya de la disciplina, per segon cop en un lustre, el 2013 a Mataró (27:57:92). El mateix any de nou Campió Estatal de Marató a Donosti, amb registre de 2:12:42, una fita que es repetiria a Sevilla el 2016. I enmig de tot això 4 participacions olímpiques (Atenes, 2004, Pequín 2008, Londres 2012 i Rio 2016). Em deixo res?
Les diverses participacions i campionats de cross, les curses que transcorren per terrenys agrestes, no pavimentats. Realment no em puc queixar del palmarès.
Hi ha una imatge teva èpica que resumeix molt bé allò que pots sentir en competició. És la línia d’arribada de la Marató del campionat d’Espanya celebrat el 24 de novembre de l’any 2013 a Sant Sebastià. Entres a bon ritme, en primer lloc, i de seguida caus agenollat a terra i trenques a plorar.
Va ser un any molt complicat. Hi va haver pel mig una rotura al tendó d’Aquil·les i pensava que no arribaria en plena forma a competir. Finalment hi vaig poder participar però per res no m’esperava el resultat final. És una barreja d’emocions, de patiment, de joia i sacrifici. Pitjor marca que al 2011 però segon campionat d’Espanya de la disciplina. És difícil de descriure-ho en paraules.
Tens alguna espina per no haver assolit medalles en mundials o Jocs Olímpics?
Simplement no és la meva lliga. Competir amb kenians o etíops, que tenen l’hegemonia i tots els rècords, és ara mateix una utopia. Jo em vaig centrar sempre en les competicions de la península i del continent. Potser sí que em queda el cuquet de no haver pogut pujar al podi en un Campionat d’Europa.
Perquè és clar, superar els 2:01:39 del kenià Eliud Kipchoge al Mundial de Berlín (2018), millor marca de la història en Marató, no és que sigui molt factible, oi?
Evidentment que no, és lluny nostre abast. Tot i que cal dir que la tecnologia i els coneixements que ajuden en l’entrenament poden millorar enormement les condicions en un futur. Ara és clar, competir amb els africans…
Explica’m com vas viure els Jocs.
La millor sensació que he experimentat mai és precisament aquesta: el moment de desfilar a la cerimònia inaugural amb tot el món mirant-te. Els resultats, 23è a Pequín en 10.000 metres o 24è a Londres en la Marató potser són el de menys.
I els nervis, com els vas portar en aquestes cites?
Malament. Perquè a més estem acostumats aquí a competir en pistes buides. Tanta gent i tanta expectació sempre crea una pressió afegida i un neguit difícil d’ignorar. Mirava d’evadir la ment i concentrar-me en la carrera.
El salt a l’atletisme el vas fer com a escolar, amb 10 anys, de la mà del teu mestre d’educació física. Competicions de base, campionats de Catalunya amb la Unió Atlètica Rubí i d’aquí ja a diversos clubs durant 16 anys: Barça, Poblenou, ISS l’Hospitalet… i finalment Club Atletisme ADIDAS. No és fàcil dedicar la vida a un esport que no és majoritari a casa nostra.
Aquí hem de distingir el que és ser professional del que és cobrar. Competir pots competir, però els diners han de venir del rendiment, de les marques. Jo als 23 anys, tot just acabada la carrera a magisteri, li vaig dir a ma mare que em deixés provar un any per dedicar-me totalment a l’atletisme… Sens dubte que vaig prendre una decisió encertada. D’aquí ja una victòria porta a una altra, una distància a aquella superior, i les marques poc a poc van anar venint. Els diners per poder viure amb comoditat provenen de les beques que atorga la federació, dels clubs, dels patrocinis, i les curses. Perquè sí, arribats en aquest punt, les carreres et contracten i et paguen per participar.
El 2019 optes per la retirada.
Més val fer-ho a temps. Ja portava massa anys amb una exigència enorme. Aquest ritme al final també et deixa esgotat.
Carles Castillejo no ha estat precisament un esportista que no hagi tingut més inquietuds o que hagi oblidat el seu futur. Vas compaginar competició amb estudis de psicopedagogia i et vas treure el títol com a entrenador. Tot això ja feia que aquest salt quan deixes la competició no fos tan gran, suposo.
Sempre hi ha el neguit del canvi però he estat molt conscient tothora que l’esport professional no et pot solucionar la vida. La preparació és clau, i jo sempre he volgut seguir lligat a la passió que em mou, que és l’atletisme. És per això que em vaig llençar a la piscina i fa dos anys vaig completar la formació amb un Màster en Gestió esportiva, màrketing i patrocini al Johan Cruyff Institute. Ara compagino una feina com a mestre, que no té res a veure amb la competició, i la tasca com a entrenador personal d’atletes d’alt nivell al CAR de Sant Cugat.
I quina filosofia apliques?
Simplement intento de volcar-hi tota l’experiència. I em trobo amb què la majoria de les situacions que es poden plantejar als joves de 19, 20 anys que s’inicien en l’elit jo ja les he viscut abans. Per això no em costa gaire gestionar-les.
Tenim un bon nivell a casa nostra?
Sí, sens dubte. Cada vegada hi ha més joves competint amb èxit. Tenim la sort que de fa temps hi ha molts clubs, especialment aquí al Baix Llobregat, gent formada, bons professionals i una afició que creix. És evident que no podem estar a l’altura dels kenians però sí ser competitius a Europa i, per descomptat, a nivell estatal.
Escolta’m, i ara ja no fas competicions de fons? Els ultres, les carreres de muntanya, no et criden l’atenció?
Ja en vaig tenir prou! Em centro en esdeveniments de cros o 10.000 metres. Tinc també una vida familiar i ocupar-me en reptes exigents em trauria un temps que ara puc i vull dedicar també a la dona i a la meva filla. Entreno i corro perquè m’agrada, però al meu ritme. L’atletisme és actualment un gaudi sense obligacions concretes.
Vivim una febre de carreres populars. La gent es compra el material d’últim model i fins i tot les “bestieses” i les grans quilometrades ja són multitudinàries els caps de setmana sense excepcions de dates ni èpoques de l’any. Com valores aquest fet?
Tot el que sigui i vulgui dir fer esport i augmentar la seva promoció és positiu. Fa uns anys corries pel carrer i et miraven com si fossis un estrany. Actualment en canvi és una pràctica absolutament habitual. Ara bé, cal ser conscient de la pròpia condició, d’on es competeix i què s’afronta. No es pot començar per la teulada perquè a banda de les decepcions aquest fet pot comportar problemes de salut. Cal anar pas a pas i escalar distàncies progressivament. I és recomanable sempre, sobretot si s’aspira a progressar, de posar-se en mans d’un bon entrenador.
Si (
No(
