La seva trajectòria ha anat sempre de la mà del club del seu poble natal, el Mèlich Sports Club (l’antic Can Mèlich) i pot considerar-se un pioner a Espanya i un model de referència. Va ser campió d’Espanya el 2001 i el 2010, i va batre tots els rècords en guanyar 13 anys consecutius el Campionat de Catalunya (2000 – 2012). En el pla internacional, va romandre moltes temporades entre els 100 primers del rànking de la PSA i el 2003 va enfilar-se fins al punt més alt, en situar-se com a número 79 del món.
Treballador, inquiet, obert, actiu. Oriol Sàlvia no és només un campió, és per damunt de tot un gran apassionat d’aquest esport que va eclosionar a la comarca de la nit al dia, amb l’aposta que es va fer centralitzada al Mèlich de Sant Just. És marit d’una esquaixista i pare d’un campió de Catalunya, que ell mateix i de manera natural s’ha encarregat d’acompanyar. Fa sis anys que va deixar enrere una exitosa vida a l’alt nivell, Va exercir (2016 – 2018) com a gestor esportiu al Ciutat Diagonal, l’únic temps, dos anys, en què ha estat allunyat del Mèlich, casa seva i on n’és ara mateix el responsable en la secció dw’Esquaix, una feina que fa uns anys que complementa com a seleccionador estatal de les categories júnior (sub 19, sub 17, sub 15 i sub 11). És també Director Tècnic dins de la Federació Espanyola, que fundada el 1983, manté encara en castellà el vocable anglès “squash”, que és l’original d’aquest esport jugat en interiors.
Com definiries, per bé que és molt obvi, què és per a tu l’esquaix?
La meva vida. Ni més ni menys. M’ho ha donat tot: feina, vocació, família, educació… Em sento un afortunat, perquè he pogut fer sempre el que m’agrada. No és senzill, has de ser-hi moltes hores, de gestió, concetracions, entrenaments; i en festius, en diumenges, per vacances... però què vols que et digui, jo em llevo al matí i no haig d’anar a fer res que no em plagui.
Sí, però aquesta Setmana Santa, per exemple, enlaire!
Vaig estar amb els nois i noies a l’Europeu Sub-19, a Eindhoven. Em va dir la meva dona: “són 10 dies, serà dur”. I sí, és clar, deixo els meus, no faig vacances… però començo la rutina i entro plenament en el meu món.
Al teu càrrec: Noa Romero, Ona Blasco, Hugo Lafuente, Mario Pedrosa i Adrián Garcia. Més discrets en individuals però quart lloc per equips.
La Noa (Club Natació Sant Andreu) va arribar als quarts de final i va fer un meritori sisè lloc. El nivell és bo i sobretot les ganes de competició. Perquè altres països tenen millors condicions, beques òptimes, sous més elevats, més instal·lacions, però aquí hi ha alguna cosa extra, ja que es produeix un creixement en moments clau. Ho demostra aquest quart lloc. Vam guanyar a seleccions potents i amb tradició com la d’Irlanda o la de Suïssa, i vam perdre únicament amb Anglaterra a les semifinals (1/2) i per molt poc contra Holanda, l’amfitriona, en el duel que decidia la tercera i quarta plaça. Vam tenir opcions de podi i això és molt remarcable.
Has parlat de condicions. És que són insuficients aquí?
Podrien ser molt millors. Mai no podrà comparar-se aquest esport en popularitat amb el tennis o el futbol, no s’aspira pas a això. Però sí que és imprescindible mantenir una estabilitat a l’alça després de la davallada del gran auge de l’esquaix que va assolir el seu clímax a meitat dels anys 90. No tenim la tradició que hi ha als països nòrdics, o als estats que formen part de l’antiga Commonwealth britànica. Però el que es té s’ha de cuidar. Jo vaig entrenar dos anys a Luxemburg i no hi ha professional, pràcticament, que no pugui dedicar-se i cobrar amb tranquilitat d’aquest esport. Aquí en canvi no hi ha beques o només van dirigides a un selecte grup. Hi ha d’haver la voluntat per part de l’administració, i ajudaria força que això fos esport olímpic.
¿Ja hi ha hagut converses amb el COI per part de la Federació Internacional (World Squash Federation). Per què no es decideixen?
És poc comprensible perquè més enllà d’Europa l’esport té un gran seguiment arreu del el món. Cal fixar-ho com un objectiu prioritari. Perquè d’aquí pengen beques ADO, Alt Rendiment i difusió… encara que aquesta només tingui lloc en una única setmana d’olimpíada.
El teu fill, per exemple, podria participar-hi
Ja li tocaria! Si les gestions acceleren encara li queda temps per experimentar-ho,
Oriol Sàlvia, júnior, ha quedat enguany, amb 14 anys, Campió d’Espanya sub 15 i sub 17. Ja no és una promesa. Com ho portes això de ser pare i entrenador alhora?
Molt millor del que em pensava. Ell va començar amb 6 anys perquè així ho va demanar expressament. Al principi vaig pensar de situar-li un altre entrenador. Però ha estat ell mateix tan aplicat i convençut que la cosa ha anat sorgint i evolucionant amb molta naturalitat. Hem après a separar facetes. A la pista sóc l’entrenador, el seu pare es queda fora. Miro de tractar-lo com un més, tot i això és inevitable que sorgeixi aquell dubte del favoritisme. Sóc el seleccionador estatal! Així que quan el convoco m’asseguro que està molt millor que els altres i que pot fer un bon paper.
Clubs com el Terrassa (Marconi), el Rocafort, el Sabadell, el Sant Andreu o el Club Natació Lleida lideren el panorama a nivell català. El Mèlich va ser un dels pioners. Va ser seu dels primers campionats d’Europa celebrats a Catalunya (1985 i 1990). Disposava de 20 pistes, i va dedicar-se a difondre i a formar esportistes de nivell. Ara els resultats competitius fa l’efecte que han disminuït un xic?
És inevitable. Som l’Athlètic de Bilbao del nostre esport, seguim la filosofia intacta de formar només a joves escolars i federats de casa nostra. Altres clubs contracten estrangers per competir, i això és clar decanta la balança al seu favor. Malgrat tot, l’equip sènior ha guanyat enguany la Lliga Catalana de 2ª, i la propera temporada ja competirà al màxim nivell. Catalunya ha estat sempre un puntal del panorama estatal, conjuntament amb Galícia, amb Madrid, i ara també amb les Canàries. Així que la competència és més complicada.
Hi ha molts joves que se’n van a jugar a fora o que primen les competicions d’altres ciutats abans que les de casa. Té un efecte negatiu això per a la promoció del nostre esquaix?
És tot un problema. D’una banda és lògic que tothom es busqui els diners. No és senzill introduir-se al món de la PSA, que seria com el rànking ATP en tennis, per entendre’ns. Si no hi ha cap patrocini, ni beca concreta, has de fer front a uns viatges que al principi, fins que no arribin els resultats, no generaran tampoc ingressos. Si a un jove se li ofereix algun contracte serà molt difícil que el rebutgi. Jo vaig competir un any a la Bundesliga, amb l’Hamburg, però mai no vaig deixar de banda ni la Lliga Catalana ni els Campionats d’Espanya. I quan em cridaven a un torneig menor, me n’hi anava. El fet que un campió participi en províncies on l’esport no té tanta volada, contribueix enormement tan a la promoció com a la dotació econòmica de les competicions de casa. És un peix que es mossega la cua, perquè a Espanya ara mateix es paga menys per competir. Tot plegat dificulta més que abans la plena dedicació professional.
Models universitaris com els nord-americans no estarien malament…
Són una passada! Aquí els Centres d’Alt Rendiment van sols dirigits a l’olimpíada. Allà cada universitat privada compagina classes i entrenaments. Ara és clar, els preus també són els que són. Copiar el mètode seria excel·lent! No sé si ha de ser aquest un dels remeis, però el cert és que encara ens falta molt camí per tal d’optimitzar la compaginació.
Tu vas estudiar gestió esportiva mentre competies. Va ser dur?
Jo vaig tenir sort en el sentit que des dels 17 anys, i des del Mundial Júnior Sub-17 a Hongria (1992), vaig poder guanyar-me bé la vida a través de campionats, beques de la Federació, contribucions del club, patrocinis i ingressos de tornejos. Però l’esquaix són 24 hores. Els entrenaments són exigents, però l’esport és tot el dia, i cal cuidar la dieta, els hàbits i la ment. No és senzill però tot és voluntat i ganes.
Tu en tenies, perquè vas durar fins als 41 (2016)! Per què prens la decisió en aquell moment?
No volia que ningú em guanyés!!... Encara tenia corda, però és millor deixar-ho a dalt de tot. I jo ja tenia feina i una vocació ben clara de futur.
Després de l’etapa júnior, marxes a Nova Zelanda a aprendre i competir. Hi veus una tradició immensa i tornes ben convençut. A partir d’aquí, jugues gairebé 24 anys com a professional. Què destacaries més d’aquesta trajectòria que ha marcat un precedent?
El rècord consecutiu com a Campió de Catalunya (2000 – 2012), i també els dos tornejos internacionals (2008 i 2010) disputats a les pistes del Club Esportiu Rocafort. Però en primer lloc hi situo la constància dins el rànking de la PSA. No valoro tant el fet d’haver arribat al número 79, això pot ser més o menys un fruit de la casualitat, com sí haver-me mantingut durant molts anys, entre els 100 millors del món.
Si (
No(
