Màxim exponent d’exhibició sublim per aquell que s’aproximi a la contemplació directa, sigui que en conegui o no el funcionament reglamentari. Una pràctica que és jove encara si es compara amb altres seculars modalitats, però que es troba definida per unes característiques concretes que fluctuen sols en funció de la conveniència d’aquells òrgans que governen un esport que el 1962, va assolir la maduresa a Praga, i va independitzar-se gràcies a la diferenciació que en va establir la FIG (la Federació Internacional de Gimnàstica). Mix de dansa clàssica, ballet i esport, l’actual rítmica llueix amb llum intensa pròpia que encomana, contagia i deixa embadalit al més profà.
La que havia estat “Gimnàstica Moderna”, o “Rítmica Esportiva” des de 1975, juga amb una flexibilitat immaculada d’articulacions ben treballades, i és essencialment una barreja d’expressió, vestuari i tècnica ben perfilada. L’art dramàtic a menor escala és element complementari, i té més força durant el present quadrieni olímpic (2020-2024) per la consideració que en va fer el COI (el Comitè Olímpic Internacional) en relació a aquelles prioritats que s’han d’examinar a l’hora d’emetre puntuacions, un criteri que se suma a la valoració més clàssica que divideix la nota entre la part artística que resta i les dificultats com girs o ondulacions que bonifiquen.
Malgrat que Alemanya, França o Suècia poden considerar-se el bressol, tot i que la Unió Soviètica, Bulgària o Txèquia van catapultar-la fins al món competitiu i van formar les grans escoles que encara perduren, Catalunya compta ara mateix amb una cinquantena de clubs propis o amb secció de rítmica específica. La comarca del Baix Llobregat n’és un focus d’atenció especial, i acull centres principals a Vallirana, Gavà, Olesa, i sobretot als nuclis de Viladecans i El Prat. La ciutat deltaica és l’excel·lent exemple d’una unió que fa la força i que ha deixat aquesta disciplina dalt d’un pedestal de qualitat i formació notable. Fa sis anys, el 2016, van unir-se les mancances, fortaleses i neguits dels clubs del municipi i van posar en comú una metodologia i uns principis que després de 18 mesos van eclosionar en la formació d’una entitat naixent, que passava a fusionar el que fins aquell moment eren tres societats diferenciades: el Rítmica del Mar, l’Associació Gimnàstica Rítmica Ribera Baixa i el Club Escola Rítmica Prat i que es va anomenar Club Rítmica Prat Cor Blau. L’únic que en quedava fora i que a dia d’avui encara es manté al marge és el Club Esportiu Rítmica Pratenc (CER).
L’objectiu de base va ser el de reunir les millors dots de les parts integrants, per difondre aquest esport al municipi i fer assequible o més viable que qualsevol nen o nena el pugui practicar en les condicions idònies i al costat de les millors entrenadores. L’èxit de l’inici va deixar el llistó en 200 inscripcions. Els confinaments i restriccions indefugibles i imposades de l’any 2020 van fer que marxessin obligades per les circumstàncies les tres quartes parts de noies, merament les que no competien a nivell federatiu. La represa de l’activitat, conjurada amb l’esforç innegable d’una junta directiva sense afany de lucre que hi dedica hores fora de l’horari laboral, ha permès recuperar efectius, i actualment sumar ja 170 esportistes, entre els quals un noi, Marcos Piqueras (categoria cadet) entre els grups d’iniciació, d’escolars i federades. “Se sol definir a la rítmica com un esport minoritari i no és així. Hi ha molta demanda, que segueix creixent, i això ens força a situar un topall perquè encara no tenim capacitat per acollir a tothom”. Són paraules d’Ana Lara, vicepresidenta del Rítmica Prat, que recorda a més que l’interès per aquest esport, més enllà de mares i de familiars directes, és profusament immaculat: “Omplim graderies a tots els tornejos i competicions que organitzem. No és una qüestió d’arribar al públic, es tracta de fer assequible una pràctica que és cara”.
Perquè només un mallot, el que porta cada nena en les conteses de competició o exhibició, una peça de teixit senzill que vol tanmateix un estampat extraordinari i minuciós, pot costar uns 400 euros. Si es compta que cada campionat i cada prova, n’exigeix de diferents, i se suma a aquesta peça de vestuari l’element que s’utilitza com a complement, maces, cèrcol, cinta, corda o pilota, que no baixen dels 80 o els 100 euros, començen a detectar-se traves que s’agreugen amb el preu dels viatges, les diverses inscripcions, o les quotes que demanen les federacions. “Per molt que no ho sembli és un esport molt car. No tothom s ’ho pot permetre perquè tot ho han de costejar els pares. Parlem d’una disciplina, molt bonica i plena de valors, que hauria de ser accessible d’igual forma als que disposen de recursos limitats”, constata Manuela Ortiz, presidenta d’una associació que es finança sols a través de les quotes, de les petites ajudes que ofereix l’Ajuntament, i d’escassos patrocinadors, fruit de contactes directes, que amb decidit interès aposten per promocionar l’esport i avançar en la millora de les condicions.
Cessió compartida a l’Estruch
El Rítmica Prat Cor Blau, té un contracte de cessió d’espais amb l’administració, i ha de compartir les dependències del Complex Esportiu Municipal (CEM) Estruch amb les diverses entitats del municipi. Pot disposar allà de dues sales per a entrenaments, la de dalt per als grups d’iniciació i els escolars, que alternen sessions d’una hora i mitja amb un sostre insuficient, i l’altra de baix, per a nenes federades, que allarguen les pràctiques en torns variats entre les 17.00 h. i les 22.00 h, amb dimensions que no arriben a les mides imposades en competició, que són de 13 x 13 metres. El tapís que recobreix el terra està confeccionat a més amb peces i fragments irregulars que impedeixen la seva uniformitat.
Al CEM Júlio Méndez també s’hi traslladen un parell de cops a la setmana. Però només disposen d’un terç de la pista habilitada. El conjunt del pavelló serveix com a feu per acollir el torneig propi, el Nacional de Rítmica Prat, que té lloc dos cops a l’any i ha arribat aquest setembre a la sisena edició. El sostre del CEM Estruch no té l’altura adequada i faria impossible desenvolupar amb normalitat els exercicis.
Totes les traves descrites s’afegeixen a la poca comprensió i escassa voluntat per part de l’administració. “Si es demana que ampliem capacitats i reforcem el grup de nenes de competició, l’única solució que ofereixen és que passin a entrenar menys temps. Com pretenen que unes esportistes que excel·leixen arreu de l’estat practiquin només 7 hores enlloc de 14?”, explica Manuela Ortiz, que malgrat les circumstàncies se sent orgullosa de la feina feta i satisfeta per no distar gaire amb aquells clubs que són punters del panorama ibèric, com els de l’illa de Tenerife, el Rítmica Vallecas o el Mabel Benicarló. Sí que hi ha un abisme, evident per tradició i capacitats, quan en les conteses internacionals poden observar-se els exercicis que realitzen les gimnastes provinents de l’Est. “Quan les veus dius… és que són perfectes. No tan pel nivell de la interpretació, sinó més aviat perquè són molt quadrades i la claven amb la tècnica i la sincronia”.
Una cantera d’èxits
El Rítmica Prat Cor Blau compta amb un equip de 12 entrenadores, 4 per les noies federades i 8 monitores que formen els grups d’iniciació, nenes d’edats entre els 4 i els 16 anys que s’inicien, i també les escolars, aquelles que fan ja exhibicions i mostren el treball realitzat a les diverses cites no puntuables que organitzen cada cop més centres a l’entorn de Catalunya i la comarca. El conjunt de federades és molt ampli i compta amb representació de tots els grups d’edat, des d’aquelles més menudes del prebenjamí fins la categoria sènior (on s’accedeix a partir del primer dia dels 16 anys). La filosofia i els valors més bàsics que conformen l’ADN i es transmeten a diari són la solidaritat i la constància, i es treballa especialment la frustració per superar-la, ja que cal admetre que no sempre es pot aconseguir el que es vol.
Els entrenaments comencen amb estiraments i escalfament de músculs i articulacions, on les practicants s’ajuden de cintes flexibles que poden fixar-se a les extremitats per tal d’enfortir i assegurar la posició. Segueixen figures més concretes i exigents a les cadires o al llarg de les espatlleres on la simetria i la bilateralitat són essència imprescindible i fonament. I per cloure es fa un treball extens de les rutines que s’hauran d’elaborar en competicions concretes, com la del primer Campionat d’Espanya que obre temporada ara al gener. La Míriam Sobrero, una de les quatre entrenadores que s’hi guanya parcialment la vida però que hi posa molta dedicació extra, s’encarrega d’elaborar les coreografies, les anota, memoritza, i supervisa el seu progrés. Tot i que coordini les sessions, no pot ser a cada moment amb totes. Cadascuna fa una part de feina individual i destaca per tant la importància de la disciplina i l’autoexigència. “Són condicions bàsiques que finalment marquen la diferència a l’hora de fer passos endavant i progressar”.
I aquest sacrifici sa, el contagi d’ambició i de la il·lusió constant, ja ha proporcionat els primers fruits en el terreny competitiu. Gisela Berzosa va pujar l’any 2020 al primer lloc del podi del Campionat d’Espanya de l’edat cadet, i al juliol va assolir el bronze en la categowria sènior en el marc de la Lliga Iberdrola disputada a Saragossa. Ainhoa Rojas va ser l’any passat tercera al Campionat d’Espanya Cadet Base 2006, i aquest 2022 Erin Adam ha vençut el Campionat de Catalunya Benjamí, mentre que Alma Martín ha quedat segona en el concurs d’Aleví Base 2012. El conjunt cadet s’ha coronat com a tercer al principat, i fa un any que Dariana Rodríguez, fruit de la seva ideal constitució i dels resultats que ja acumula (campiona de Catalunya infantil Base 2010 enguany i 7è i 9è lloc als campionats d’Espanya d’Aleví el 2021) compta amb una beca del Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat per tal de poder entrenar i compaginar amb estudis i forjar un futur que ja és prometedor.
Si (
No(
