L’atleta polonès ha passat en solament dos anys del sobrepès a formar part de l’equip estatal de veterans. Aquest mes de juliol organitza un campus amb Miguel Heras a la seva actual ciutat de residència al Baix Llobregat Nord.
L’esport pot servir de revulsiu. No només per als anhels competitius, també i sobretot per enfortir salut mental i física i per modular la pròpia vida. Córrer és accelerar el pas per assolir una distància més llarga i sentir el ritme a cada pulsació. L’acció necessita un xic de base i un reforç dels músculs de les cames, però també fa falta coordinar bé el tronc i impulsar amb braços, coll i ment un bucle rítmic i periòdic. Una mena d’espiral que avança i que batega amb cada inhalació i es fon acompassadament amb la natura. Tot el que s’observa entra pels ulls i engreixa l’ànima, que eixampla mires enllà del ciment. El respecte per les altres criatures, animals o vegetals, que comparteixen el planeta amb les persones, és lliçó de vida i de conducta en un moment que és crític i d’urgència en diferents aspectes, com així ho constata el món científic. La societat especialitzada i detallista no sol conjurar matèries, i així perd l’essència i amb freqüència el bosc complet. L’atletisme de llarga distància, el que traspassa les ciutats i els pobles, és alhora una aula oberta sobre temes naturals i respecte profund per allò “salvatge”. Duu associat un patiment i un sacrifici sense els quals no és pas possible de comprendre’s a un mateix, cosa imprescindible per ser humil, entendre l’altre i també a allò que atorga vides.
L’Atlas marroquí és sols un exemple dels molts llocs on l’exercici transcendeix a l’individu. Fa cinc anys que s’hi celebra una carrera, l’Ultra Trail d’Amizmiz, amb distàncies de 9, 22, 31, 74 i 105km, una prova que és per a molts el punt d’inici de la temporada, i un examen per la feina que s’ha fet durant l’hivern. Són un centenar de corredors els que el dissabte 11 de març encaren la distància llarga, que a part de la longitud té un desnivell de 4.633 metres. Zbigniew Podwika, polonès d’origen, un metre 80, 48 anys i corpulent de mena, participa del tumult de gent que és rar en el paisatge. Resideix a Olesa, al peu de Montserrat, on treballa de mecànic-soldador des que fa ja dues dècades i per problemes econòmics va abandonar Zborowice, una petita vila d’uns 1.300 habitants del sud-est de Cracòvia. Fa dos anys que és esportista, i en un temps de rècord ha passat de moure’s allò just a acabar curses com la que ara afronta.
Els paratges de la vall combinen boscos, crestes i camins més àrids. Malgrat l’època de l’any el sol hi pica, hi ha poca ombra, i els 20 graus se sobrepassen fàcilment. Zbigniew pateix deshidratació i cansament, però les vistes i els colors privilegiats d’aquesta zona de l’Alt Atlas, a cavall de l’oceà Atlàntic i la frontera d’Algèria, li retornen les constants i recompensen la fatiga. Passa pobles amazics i veu pobresa, austeritat, electricitat molt precària i contaminació. Saluda a les dones que netegen i no pot oferir als joves que l’encalcen l’aigua que demanen perquè no n’hi ha ni per a ell. Fa calor però l’ambient sec i la llargada no són un impediment per mantenir el seu ritme i resseguir les fites estudiades. L’objectiu no és altre que acabar i gaudir tant com es pugui del guardó que concedeix l’esforç. Marca un temps, contra pronòstic, d’un total de 18 hores i 34 minuts, gesta que suposa la 3ª posició del grup de veterans i la setena del global. El debut d’aquesta nova temporada és excel·lent. És el primer atleta de l’estat en completar aquest dur recorregut. Però ultra el resultat i l’experiència, sent necessitat de fer quelcom més vàlid per pal·liar el que ha pogut veure amb els seus ulls. L’organització s’hi ha d’implicar. L’administració ha de ser-hi amb més recursos. No sap ben bé com però el cert és que els amazics (“les persones lliures”) han de prevaldre al negoci. I que els rius, i els arbres, i carenes de la seva pàtria han de quedar al marge de la destrucció de l’home. Difondre natura i explicar el que veu tot fent esport és un pas important per defensar-la.
De la nul·la activitat fins a l’elit
La de l’Zbigniew Podwika és una història d’èxit i superació. Fa tres anys, el 2020, va començar a presentar problemes per caminar amb certa fluïdesa. La reclusió obligatòria dictada per les autoritats d’ençà del març va agreujar uns problemes que només van veure llum amb el permís de tornar a fora. Va anar al metge perquè ja pesava 120 kilos, i li va recomanar de canviar d’hàbits i incloure l’activitat en una vida sedentària. Va fer un xic de cas i ni que sigui per inèrcia i mimetisme caminava, sens cap falta, cada vespre. Poc a poc i progressivament, va augmentar amb constància les distàncies, i un bon dia com el qui no vol la cosa, va provar de córrer. Era estiu de 2020 i s’hi sentia bé. Començava nova vida, i despertava una passió latent amb què descobriria nous propòsits i aventures.
La Cursa de l’Alba (9 de març de 2021) va ser la porta d’entrada al món competitiu. La carrera, de 22,48 km i 1.693 metres de desnivell, recorria Collbató i les Coves del Salnitre, dins l’entorn de Montserrat, i assolia l’edició 33ª amb un augment de participació. Zbigniew va patir però va acomplir el que es proposava i va acabar amb menys de 3 hores. L’ambient previ, aquell caliu i els ànims populars van afegir un nou motiu per enganxar-se a aquell deler que ja no ha abandonat. Va trobar-se amb Ricard Vila, preparador físic especialitzat en activitats de muntanya, que portava a un noi de la comarca en aquells temps i passaria a ser, des d’aquell dia, el seu entrenador. Van pactar conjuntament de fer un parèntesi de curses, un trimestre, per encarar la preparació amb totes les dades i els recursos. Zbigniew va sotmetre’s a un test de potència, com així es demana en aquests casos per partir d’uns certs barems, prova que si es vol i de manera més completa es pot fer, pagant més, en un centre d’alt rendiment. Calia detectar i descriure pulsacions i ritme per fixar unes marques i objectius dins la rutina. I després mitjançant sèries progressives, amb la distància i prenent variables en funció de les necessitats, posar a punt i exercitar contínuament a cos i ment. Va adoptar com a hàbit els estiraments, que ignorava prèviament, i va incloure nous costums d’hidratació com no beure aigua, o fer-ho de manera fraccionada, amb l’objectiu de reproduir les condicions d’escassetat que es troben quan hi ha manca d’abituallaments.
Va tornar al 13 de juny, amb la conclusió exitosa del Gran Maratón Montañas de Benasque, al Pirineu aragonès, amb distància de 42 kilòmetres per valls i cims d’Espanya i França i amb 2.640 metres de desnivell positiu. I després successió de carreres, i concurs en proves mítiques com l’Ultra Pirineu (Bagà, 1-3 d’octubre), la Marató del Montseny (Sant Esteve de Palautordera, 21 de novembre) o les 12 hores en pista a Can Dragó (Fabra i Puig, Barcelona, 10 i 11 de desembre). Nova pausa per l’hivern, amb període de preparació pel Parc de l’Oreneta o per indrets de la comarca com la Creu de Saba, l’Ermita de Sant Pere Sacama o el bell Mirador del Coll de les Espases. Gas a fons per a la nova temporada (2022), amb viatges cap a Grècia, on coneix a Miguel Heras (salmantí amb un ampli palmarès en el trail running des de 2008) i a La Palma, on pren part el mes d’octubre en la 12ena edició de la Transvulcania (carrera de 83,3 km i desnivell acumulat de 8.525 metres). Participa el 10 de juny a la Riaño Trail Run, que inclou 3 etapes pels Picos d’Europa amb distàncies de 21,5, 22,7, i 38 km. I entre d’altres finalitza el 8 d’octubre en el lloc 23 (5:28:18) el Campionat d’Europa de trail runnig, disputat damunt d’asfalt i sobre una distància d’una cinquantena de kilòmetres a la localitat menuda de Sotillo de la Adrada, a Àvila.
Aquest any i a part de Marràqueix, ha fet un nou meritori 23è lloc de la categoria veterans a l’Ultra de Sierra Nevada, en la distància Extrema (158 km amb desnivell acumulat de 15.380 metres). És una de les més dures, amb sortida i arribada a l’estació d’esquí de Pradollano (a Granada) i amb part del recorregut damunt de neu (uns 10 km) i per sobre dels 2.000 metres. L’ha conclòs amb sols 35 hores i hi ha après a gestionar el cervell i el cos per a futures ultres que té en ment. La immediata és al Montblanc (UTMB, 1 de setembre) que comprèn 171 kilòmetres i 9.963 metres de desnivell positiu, amb sortida a Chamonix i volta al cim més alt dels Alps pels tres països on discorre (Suïssa, Itàlia i França). Correrà per primer cop l’Olla de Núria (8 d’octubre, 15ª edició) i serà amb la selecció estatal de veterans al mundial de Madeira, que comprendrà dues estapes que es disputaran el 16 i 17 de setembre.
Entre somnis i amb mirall als referents com és Kilian Jornet, que amb el projecte a Noruega (Phantasm 24h) del 27 de novembre de l’any 2020 va enganxar-lo per enfocar nova vida en aquest món, fixa nous reptes de curses que no ha fet, com és la Transgrancanaria (que es disputa des de 2003 a l’illa gran de l’arxipèlag) o la mítica Zegama Aizkorri, més selecta, en ple Pirineu basc. I a més llarg termini, pensa en completar algun dia a Tenesee (els Estats Units) la Barkley Marathon, 5 voltes de 32 kilòmetres en un recorregut que sols han acabat 17 atletes des de 1986, i és que a part de resistència cal seguir-la sense ajudes tecnològiques ni externes pel que fa a l’orientació.
L’èxit de Podwika (53 curses disputades, 53 acabades) rau en la constància, la passió per la muntanya i el pensament positiu, que l’ajuda i el refà en els trams de patiment. Té en la base a Ricard Vila i en la pràctica als companys del Collserola Mountain Runners, amb qui surt dissabtes i diumenges quan no hi ha competició. No té límits, i intenta transmetre la pròpia experiència, que ha comprovat que no és mai prou tard per començar. Tindrà a Olesa una oportunitat per ensenyar-ho, en un campus que organitza amb Miguel Heras aquest juliol (dies 29 i 30) i que és gratuït i obert a qualsevol aficionat. III
Si (
No(
