Molts cops se’ns intenta fer triar entre país i drets socials, com si una cosa exclogués l’altra, i de fet, és justament el contrari, fer país millora els drets socials i viceversa.
Construir país significa avançar en autogovern, autogestió i sobretot tenir la clau dels recursos econòmics, sense això és impossible progressar. Si Catalunya té el mateix sistema de finançament, que posem pel cas Cantàbria, però per contra ha de pagar, per exemple, Mossos d’Esquadra, tens molts menys recursos que l’altra comunitat per avançar en matèria de drets socials. El mateix passa si apostes per una sanitat pública i no privada, o el mateix amb l’educació.
Per tant, és obvi que cal fer país, reivindicant i treballant per assolir un finançament singular de tal manera que puguem invertir en el benestar dels catalans i catalanes, dels baixllobregatins i baixllobregatines.
Però tan cert com això, és el fet que dedicar tots els esforços única i exclusivament a la part merament emocional no ens servirà per avançar, doncs potser tenim un President molt carismàtic però que al final no té capacitat de pensar en els catalans i catalanes, sinó en la resolució de la seva situació personal.
Recentment aquesta afirmació l’hem pogut constatar a Euskadi, on l’assoliment del benestar social dels bascos durant els darrers anys, ha fet que el país hagi avançat tan socialment com nacionalment perquè una cosa està lligada a l’altra.
Així doncs, no ens servirà de res tenir un President de la Generalitat que sigui part d’una sucursal amb seu a Madrid, perquè òbviament mai podrà defensar un finançament singular i diferenciat a Catalunya; de la mateixa manera que tenir una presidència que es quedi només en aspectes emocionals i poc pragmàtics no ens servirà per avançar ni nacional, ni socialment! III
Si (
No(
