El testimoni de Josep Maria Ripoll Puertas sobre el món de l'esquaix

Va jugar-hi alguns socials en el període de ple auge a Catalunya. Era un joc molt més intens amb ambició competitiva i exigència a nivell físic, i enganxava. La seva filla més gran, l’Àngels Ripoll, va despuntar-hi i ell maldava per seguir-la, acompanyar-la i per vibrar amb aquell esport que amb pocs recursos va construir en només deu anys més de mil pistes al país. L’ambició per millorar-lo i la passió que li tenia el van fer entrar a mitjans 90 dins de l’ens regulador, la Federació Catalana, de la mà del seu amic i també soci del Club Mèlich, Octavi Sadó. Va ser vicepresident (1994-1997) i després màxim responsable (1997-2011) d’aquest central organisme constituït feia deu anys. Va impulsar competicions, la difusió d’aquest esport, i enmig de tot una gran fita, que va ser un punt d’inflexió: la inclusió de Catalunya com a membre de ple dret de la Federació primer Europea (ERF) i després Internacional (IRF) de raquetbol (al 2006).

Decidit, distès, emprenedor, esportista… Josep Maria Ripoll és el puntal d’una família que ha viscut per a l’esquaix. Pare de dues vencedores, l’Àngels i la Marta, campiones de Catalunya i també a nivell estatal, i després sogre d’Oriol Sàlvia, destacat els últims temps (Vegeu l’article del número 179 de El Llobregat, al juny de 2022). Als seus 77 anys encara ajuda, en ocasions, la seva empresa (Torregas S.L.) la que va fundar fa temps, que proporciona mitjans tècnics a diverses companyies i té seu a Badalona. Malgrat ara quedar al marge del poder federatiu segueix gaudint amb el seu nét que ja és quelcom més que promesa. Té el mateix nom del seu pare (Oriol Sàlvia), juga al Mèlich i ha estat ja campió d’Espanya Sub 19 i abans Sub 15. Hi dedica un gran esforç, ha disputat Opens d’Europa i ha rebut certes ofertes per poder seguir una beca, provinents d’Estats Units.

Decidit, distès, emprenedor, esportista… Josep Maria Ripoll és el puntal d’una família que ha viscut per a l’esquaix. Pare de dues vencedores, l’Àngels i la Marta, campiones de Catalunya i també a nivell estatal, i després sogre d’Oriol Sàlvia, destacat els últims temps (Vegeu l’article del número 179 de El Llobregat, al juny de 2022). Als seus 77 anys encara ajuda, en ocasions, la seva empresa (Torregas S.L.) la que va fundar fa temps, que proporciona mitjans tècnics a diverses companyies i té seu a Badalona. Malgrat ara quedar al marge del poder federatiu segueix gaudint amb el seu nét que ja és quelcom més que promesa. Té el mateix nom del seu pare (Oriol Sàlvia), juga al Mèlich i ha estat ja campió d’Espanya Sub 19 i abans Sub 15. Hi dedica un gran esforç, ha disputat Opens d’Europa i ha rebut certes ofertes per poder seguir una beca, provinents d’Estats Units.

Som davant d’un gran talent?
El cas és que es diverteixi i que li agradi allò que fa. S’hi dedica plenament. Ha estat líder d’entre els júniors, els resultats l’acompanyen. S’ho pren tot seriosament, com si fos ja un professional i a mi m’encanta anar-lo a veure.

Es pot dir que vas ser un pare, i ara un avi, que ha estat un privilegiat.
Sense dubte, puc gaudir-ho a través d’ell, com ho vaig fer abans amb la Marta i primer amb l’Àngels. Però parlem d’aquest esport que és residual, si el comparem amb els més grans, i que fa temps que va patir una davallada, especialment d’ençà del sotrac financer de 2008.

N’ha ocupat el lloc el pàdel?
Hi ha influït, i també el poc finançament i les escasses inversions. Clubs històrics, com ho era el Malibú de Sabadell, que va tancar ara fa tres anys, s’han esfumat, i d’entre els grans tiren del carro el Club Tennis Sabadell i el nostre Mèlich Sportsclub. Fer una pista pot costar uns 20.000 euros, i en l’espai que ocuparia (60 metres quadrats) surt més a compte invertir en pàdel, que té més aficionats, o en activitats dirigides com l’Spinning. El problema és que no hi ha una aposta pública i si es deixa en mans privades el que prima és el profit.

I com pot solucionar-se?
Construint complexos públics, amb ajudes i diners que pugui invertir-hi el Govern, i incentivar l’acció dels clubs per organitzar cursos, tallers tècnics, o formar equips de mentors. És la forma de mantenir instaŀlacions i de promoure aquest esport. El que és la Federació no té recursos, i els tornejos, nivell sènior, tenen poca dotació, gairebé nuŀla. La victòria es paga poc, o bé no es paga, i si es vol competir a fora qui costeja són els propis jugadors o la família que és la base de l’esport.

Malgrat tot hi ha bon nivell a Catalunya, i alguns noms han dominat els darrers temps, com és el cas d’Albert Codina (del Club Tennis Sabadell) o d’Oriol Sàlvia.
Hi ha prou gent que competeix i també encara veterans. Els clubs grans, com és el Mèlich, mantenen l’activitat i tenen molts nens a l’escola, però altra cosa és que segueixin. Cal unir-se entre govern, federació i les entitats per garantir la transició de les noves generacions.

L’esquaix entra a Catalunya el 1979. Té l’origen en presons del Regne Unit pels volts de l’any 1820. Es jugava ja a Madrid, feia poc temps, i es va instituir al 84, amb la creació de la Federació Espanyola, mare de la catalana (el 1986). Va posar-se molt de moda amb la disputa de diversos campionats, com els d’Europa dins les pistes del Club Mèlich (1985 i 1990) i especialment el del món (el 1994) en el recinte del Palau Municipal d’Esports de Barcelona. Què t’enganxa de la nova disciplina?
És la gran revolució. És molt més intens que el tennis, requereix gran esforç físic i és molt més competitiu. I permet fer relacions i divertir-se en molt menys temps. Jo hi passo el cap de setmana, i les vacances!, disputant tots els socials i els campionats que s’organitzen entre els clubs. I m’hi enganxo encara més seguint la filla, que comença a destacar. Amb l’Octavi, també soci del Club Mèlich, parlem de com millorar-ho i em convenç per entrar amb ell a dins de la Federació.

És un moment de gran auge. Substituïu l’Albert Molins (1993-1994) també amb vincles a Sant Just. Quins objectius us marqueu?
Crear més competició i més campionats perquè hi hagués més moviment. Es tractava, com ho és ara, d’una federació pobra. Hi havia escasses subvencions i els pocs recursos no estaven ben distribuïts. Ningú encara no cobrava, com succeeix actualment, i feia falta difusió.

En 3 anys l’Octavi plega, per motius professionals i ets elegit com president…
… M’hi dedico parcialment quan acabo amb la meva feina. Hi ha un gerent a temps complet que hi organitza les reunions, el dia a dia i els papers més oficials. Intentem tirar amb molt poc però fer el màxim. Es mantenen clubs punters com l’Squash 4 de Terrassa, encara en marxa, la secció al Natació Lleida o l’Squash de Barcelona entre molts altres. I juguem a l’equació entre els pocs diners i el creixement.

Totes dues disciplines, International Racquetball Federation (1964) i World Squash Federation (1992), estan ja reconegudes pel Comitè Olímpic Internacional (el COI) però no figuraven fins ara dins la llista dels esports que competeixen en els Jocs. A los Ángeles, al 2028, l’esquaix debuta. Pot ser això un bon revulsiu?
Sense cap mena de dubte, això pot dur molts més recursos. Han d’arribar sí o sí des dels Plans ADO, i també del CSD (el Consejo Superior de Deportes). Pot ser una oportunitat per a gran part dels esportistes, per accedir a més ajudes, i una cosa porta a l’altra: instal·lacions, més difusió i un nou impuls. Caldrà estar-ne ben atents però ser conscients a la vegada que farà falta constància perquè aquesta situació no torni enrere i se sostingui en un futur.

“Es va projectar un complex al Canal Olímpic que no es duu a terme”

La Federació engloba també el que és el Soft Ràquet (una variant de l’esquaix) i el Raquetbol, esport bessó, que exclou certes limitacions, té jocs més llargs (a 15 punts) i també un altre material (amb la pilota més lleugera i una raqueta més curta però més ampla). Va inventar-lo per poder ser molt difós a Estats Units Joe Sobek (1949) barrejant regles de l’esquaix, de la pilota o del frontó. I a principis del 2000, en què arribava a Catalunya, s’hi van veure grans opcions. A partir de 2003 el món polític fa un gran gir per promoure la internacionalització del nostre esport. El raquetbol disposava d’un escàs recorregut i poques pistes (només la del C.N.Barcelona i també la del Rubí). Però s’hi veu la porta oberta, perquè no existia a Espanya. S’hi treballa, amb inversió i alguns recursos, des de la Secretaria, i durant un any i mig es difon tan com és possible. Costa molt d’entendre a fora exactament què és Catalunya i s’aprofiten campionats per a explicar-ho i traslladar la petició cap a Erik Meyer, el president alemany de la Federació Europea, i al de la Internacional, l’americà Keith Calkins. La selecció catalana s’estrena a Santo Domingo, el 2006, en un mundial, com a membre provisional. I sols 3 mesos més tard és acceptada i introduïda amb el ple dret a la International Racquetball Federation. Això suposa un gran auge, més recursos i l’impuls definitiu amb campionats de Catalunya que comencen a finals del 2006. Es disposen dotacions per a conteses i es projecta un gran complex que no es duu a terme. Un nou centre a Barcelona? L’epicentre de l’esport a casa nostra, que es vol fer al Canal Olímpic. Ens visita el referent, Keith Calkins, però al final es desestima, per raons d’economia. Com a mínim, la inclusió internacional duu més recursos per a fer pistes, ja no cal anar sempre a fora, i s’incentiva la constant activitat que és compartida per l’esquaix. I arriben els resultats: en un any (el 2007) el santjoanenc Víctor Montserrat és coronat campió d’Europa i el 2009 les seleccions catalanes, masculina i femenina, guanyen també l’europeu. De manera lamentable aquella onada s’ha perdut, sols queda un club, el Club Natació Barcelona, i la selecció catalana s’ha quedat sense efectius. El que vol seguir l’esport ha d’anar a fora, sobretot a Irlanda o França, i sap molt greu, perquè s’havia avançat molt.