www.elllobregat.com
Valentí Massana: “No admiro als atletes que guanyen marxant com es marxa avui en dia”
Ampliar

Valentí Massana: “No admiro als atletes que guanyen marxant com es marxa avui en dia”

Por Marina Sánchez Tabuenca
sábado 07 de septiembre de 2024, 11:00h
Valentí Massana Gràcia (Viladecans, 1970) és un dels grans atletes de la història d’Espanya: campió mundial, medallista olímpic i, ara, entrenador d’una atleta olímpica. Uns inicis privilegiats a la meca de la marxa i una constància pròpia dels fondistes van forjar la llegenda en què s’ha convertit el viladecanenc i que pren encara més dimensió amb les medalles aconseguides pels marxadors Álvaro Martín i María Pérez als recents Jocs Olímpics de París 2024.
Després d’haver estat a la línia de sortida d’una cursa de 50 km, segurament la vida es veu d’una manera impossible d’imaginar per als que no ho han viscut. Amb més paciència. Amb més resiliència. Concentrat en el camí sense oblidar l’inevitable final. Pas a pas. Nostàlgic de la tècnica que caracteritzava la marxa atlètica d’antany i escèptic de la situació actual de l’esport, Massana segueix lligat a l’atletisme, que sembla no voler-lo deixar anar. mai.

Com et vas iniciar a la marxa?
Jo soc de Viladecans i, als anys 80, o feies futbol o feies marxa atlètica, perquè Viladecans és un dels bressols de la marxa a Espanya gràcies a un professor de gimnàstica, don Marcos (Marcos Flores), que va treure a les primeres marxadores d’Espanya. Aquest entrenador era el meu professor d’educació física i a mi i a un parell més ens va veure una mica de talent i ens va proposar fer marxa atlètica, jo tenia 13 anys. Érem un grup molt potent de marxa i venia el Josep Marín, que havia estat campió d’Europa, a entrenar.

I veies que tenies talent?
Jo no ho veia, ni crec que tingues la capacitat de veure-ho, de fet el Marín tampoc ho veia, perquè vaig ser dels primers descartats. Els dolents entrenaven amb don Marcos i els bons amb el Marín; don Marcos ja li deia “t’equivoques, aquest és el bo”. Em vaig adonar que tenia talent a la temporada següent de començar.

Quan vas pensar en professionalitzar-te?
Als 18 anys, quan ja estava al CAR (Centre d’Alt Rendiment), tenia molts dubtes sobre què fer amb la meva vida i m’estava plantejant els estudis i l’esport, el que va decantar la balança va ser que em donessin la beca ADO després de quedar subcampió d’Europa júnior al 87, vaig pensar “tinc feina”, el punt d’inflexió va ser aquest, que em paguessin per fer això. Aleshores, vaig matricular-me a física, feia mig curs cada any i ho compaginava amb l’esport.

Es pot viure de ser atleta?
Es pot. Es pot viure de ser marxador, inclús. Ara es guanya més, però ha pujat el cost de vida. A la meva època et podies comprar un pis i ara no. Ara bé, després de deixar la marxa t’has de posar a treballar.

Hi ha alguna cosa de la que te’n penedeixis per haver sigut atleta?
No, Molta gent pensa que és un sacrifici perquè tens menys vida social i surts menys de festa però a mi tampoc m’anava això, jo era molt introvertit... No tinc la sensació d’haver-me perdut massa cosa, vaig anar al CAR als 18 i vaig estar intern 8 anys, però els caps de setmana els passava a casa, i aleshores estava amb els amics. Estava al CAR de setembre a juny i al juny anava a un lloc pitjor: Font-Romeu, d’allò sí que no guardo tants bons records.

Per què?
Perquè les condicions de treball no feien una estança agradable. Quan jo hi anava, hi havia un lavabo compartit per planta, a les habitacions hi cabies tu i la bossa, i tenies una dutxa dins que inundava l’habitació quan et dutxaves. I així em vaig tirar 6 setmanes el primer any, si a això li afegim els entrenaments, que eren per a matar un cavall, doncs... Jo recordo haver posat el cronòmetre fent un compte enrere i mirar cada hora quant em quedava per marxar, i jo era dels que aguantaven.

És molt dura la marxa?
Segons el que em deien els demés, sí que era una especialitat més dura que la resta, però jo no tenia aquesta sensació. Qui és fondista i té aptituds, no li costa tant fer molts quilòmetres, a mi em costaven molt més les series a tope, quan acabàvem vomitant. És veritat que la prova dels 50km és molt dura i hi ha entrenaments molt durs, suposo que per això ha desaparegut.

Per la duresa?
La societat d’avui en dia no és la d’abans, avui en dia els atletes no volen preparar 50 km. La cursa de 50 km. la vam matar els mateixos marxadors, per no voler-la preparar. Però clar, jo soc d’una època en què no teníem masses miraments, entrenàvem i punt, i entrenàvem dur.

És difícil decidir quan parar la carrera esportiva?
Jo ho vaig deixar per una lesió molt rara, que encara arrossego, la síndrome d’isquiotibials. Em van operar i la rehabilitació no es va fer bé, així que vaig començar a carregar la part interna de la cama i va resultar en una lesió crònica a la pota d’ànec. No és que decidís deixar-ho, jo volia arribar als meus quarts Jocs, Atenes 2004, però al 2002 pràcticament no vaig poder entrenar ni competir i no volia arrossegar-me: o podia tornar a guanyar medalles o no em compensava i per edat, tenia 32, no podia esperar més, aleshores em vaig retirar.

I quan decideixes ser entrenador?
Vaig estar molts anys sense tenir cap vincle amb la marxa fins que García Bragado em truca al 2006 per veure si el podia entrenar i el vaig estar entrenant fins l’abril del 2008.
Després, al 2011, el Manel González i el Juan Carlos Ginés em van dir que estaven buscant un entrenador de marxa pel Club Muntanyenc Sant Cugat. No els va costar massa convèncer-me perquè jo ja tenia ganes de tornar al món de l’atletisme, més que res per tornar a l’atletisme tot el que m’havia donat, jo em veia en deute. Vaig començar amb un noi i una noia que ho van fer molt bé, al 2013 vaig entrar a la Federació Catalana i després vaig entrar com a entrenador oficial de la RFEA al CAR, cosa que, per cert, no té sou.
Aleshores això ja va ser una roda que començava a girar; vaig arribar a tenir 12 atletes al CAR, després va venir la Cristina Montesinos, que potser es la millor atleta que he tingut i ve de competir als JJOO de París. I sense adonar-te’n estàs en aquesta roda i vas per inèrcia

Ara segueixes entrenant nens?
No estic al Club Muntanyenc, però col·laboro amb ells. Ara entreno a una cadet: Laura Monteys. És una noia que a mi m’ha motivat molt perquè era una atleta per la que d’entrada no hagués apostat i aquí està: ha fet mínima pel campionat d’Espanya sub16, ha anat amb la selecció catalana,... Estic molt content dels resultats i de la seva implicació.

Què ha de tenir un atleta per entrenar amb tu?
Un vincle, un vincle emocional. Jo a dia d’avui no entreno atletes, entreno amics, col·legues, gent que vulgui compartir un camí, la resta no m’interessa.

Què preferiries, un bronze olímpic com a atleta, que ja el tens, o un or olímpic com a entrenador?
Un bronze com a atleta. Però si em preguntes si prefereixo un bronze olímpic o un or mundial, et diria un or mundial, perquè, en el fons, els rivals són els mateixos. Jo entenc que des del punt de vista del públic, les olimpíades les mira molta més gent que el mundial i aleshores el bronze olímpic destaca més, però té més valor l’or mundial.

Com valores l’actuació de la teva atleta, Cristina Montesinos, als JJOO de París?
La Cristina va patir molts problemes físics, relacionats amb el ferro, per complir els objectius dels entrenaments. I quan ja estava recuperada del tot, 10 dies abans dels 20km, va agafar la covid, que va tenir una certa influencia en els resultats. En les circumstàncies en què va arribar als JJOO, la desena plaça entrava dins les possibilitats reals, però no satisfà l’objectiu inicial, que era assolir un diploma olímpic (vuit primeres).

Com es viuen uns Jocs sent entrenador?
Els JJOO no els vaig viure com entrenador sinó com a públic general. Els set marxadors que van participar a París pertanyien a cinc entrenadors, dels quals jo vaig ser l’únic sense cap tipus d’acreditació per part de la federació. Les conseqüències van ser que no vaig poder donar cap instrucció tècnica, ni logística, ni estratègica a la Cristina en cap de les 20 voltes que va donar. Evidentment, ella estava en inferioritat respecte les seves rivals.

Com valores l’actuació espanyola en aquesta competició?
Ha estat la millor actuació de tota la història de l’atletisme espanyol; guanyar quatre medalles està per sobre de qualsevol de les expectatives que teníem. Ara falta veure si això comporta un millor finançament en l’atletisme o, com a mínim, una major inversió en el sector de la marxa atlètica.

Sent una figura tan important i havent aconseguit el que has aconseguit, encara admires a altres marxadors?
Sí, sobretot per la tècnica. Admiro molt a Jefferson Pérez, campió olímpic a Atlanta 96, tècnicament perfecte. El que no admiro és a la gent que guanya marxant com marxen avui en dia.

Ha canviat la marxa?
Ha canviat molt, a mi de vegades em costa reconèixer el meu esport i t’he de confessar que fa anys que no miro competicions de marxa, miro les curses en què competeix la Cristina i poca cosa més.

Marxen pitjor?
Jo crec que sí, en línies generals. En la meva època assenyalaves al que marxava malament, avui en dia assenyales a qui marxa bé.

Hi ha vida mes enllà de la marxa?
I tant, i t’asseguro que hi ha molta més vida fora la marxa que dins.

Però tu segueixes dins de la marxa
Sí, sí. Però jo tinc una altra vida més intensa, inclús, que la marxa i que ara mateix m’omple més.

Vist amb perspectiva, què t’ha fet triomfar?
Hi ha una cosa important que explica bona part dels meus èxits: per a que jo arribés a dalt, la gent que m’envolta s’ha hagut de sacrificar molt, sobre tot els meus pares i la meva dona. La meva dona ha hagut d’assumir estar al costat d’un esportista d’elit i seguir el meu ritme de vida, s’ha sacrificat deixant de fer coses per ajudar-me a descansar i poder entrenar en condicions.

Creus que s’ha d’inhabilitar de per vida la gent que es dopa o es pot donar una segona oportunitat?
Com amb tots els delinqüents, el primer que demano és que paguin pel que han fet, els anys que faci falta, i un cop hagin pagat, ja són lliures, ja poden tenir una altra oportunitat. Però el problema és que no paguen; els inhabiliten dos anys i a l’any ja els amnistien, aleshores surt molt a compte. III

“Anar als JJ00 il·lusiona, una medalla és l’hòstia”

Com és classificar-se per a uns JJOO?
T’embriaga la il·lusió. La màxima il·lusió d’un atleta és anar a uns JJOO, és arribar al cim. Per a molta gent, el fet d’anar-hi ja és suficient, ja ets olímpic, si a sobre guanyes una medalla ja és l’hòstia. La primera vegada que em vaig classificar per uns jocs va ser tremendo, ni m’ho podia creure, era brutal. Les següents vegades ja no va ser un impacte tan gran.

A Barcelona 92 vas fer 20km i et van desqualificar, què vas sentir quan t’ho van dir?
Jo abans dels JJOO em vaig lesionar i el meu entrenament consistia en nedar, després em vaig recuperar i haver de sacrificar tècnica per velocitat, cosa que en marxa no és un gran negoci. Aquella competició la vaig fer tan a tope que quan ja estava a punt d’arribar a l’estadi anava KO i vaig començar a fer esses, dubtava si arribaria a l’estadi, estava a punt de caure. Quan em van desqualificar no vaig ni pensar, em vaig estirar a la gespa i el primer que vaig fer va ser descansar, perquè estava a punt de desmaiar-me. Després a posteriori ja analitzes la situació i comences a ser conscient de què ha passat.

A Atlanta 96 fas els 20 km i els 50 km, i guanyes el bronze en els 50 km.
Els 20km em tornen a sortir malament i vaig marxar una setmana de la Vil·la Olímpica, a una casa llogada a un poble a 100 km, amb la meva família. Vaig desconnectar i vaig tornar un parell de dies abans dels 50 km amb les forces renovades, havent fet un reset de tot; em va anar fantàsticament bé, per això vaig guanyar el bronze.

Penses en Barcelona en aquell moment?
En Barcelona vaig pensar l’any 93 a Stuttgart quan vaig quedar campió del món, en aquell moment sí que em va venir Barcelona a la memòria. Allà havien sortit les coses, havia entrenat molt bé i sabia que la medalla d’or era meva, fins i tot abans de competir.

Aquella medalla va ser la primera medalla d’or de la història per Espanya en uns mundials d’atletisme. Als següents mundials, al 95, guanyes la plata i pronuncies la frase “no m’entreno per a ser segon”.
Clar, jo venia de defensar el títol, estava més fort que per Stuttgart però no vaig plantejar bé la cursa, vaig arribar emprenyat perquè vaig competir com un novell i, si hagués competit bé, sabent el que sé ara, la medalla d’or no se m’hagués escapat, però vaig ser molt pardillo, responent a tots els atacs dels rivals.

¿Te ha parecido interesante esta noticia?    Si (0)    No(1)

+
0 comentarios