Àngels Montolio: “L’estudi em permetia centrar el cap i preparar-me per quan acabés el tennis”

Complidora dedicada, molt senzilla i eloqüent… Àngels Montolio parla amb ganes i passió del seu passat. Des de Begues, fa de mestre a l’institut de secundària, on ensenya tant anglès com castellà, i reviu l’esport amb el seu fill, el més menut, l’Izan Hernández, que amb 13 anys és ja l’onzè de Catalunya. Competeix pel Club de Tennis Barcelona, on ella és sòcia encara avui i on va a jugar quan roba temps al dia a dia atrafegat. Va fer de comentarista, fins farà ara ja uns cinc anys, però el seu paper en l’esport estricte ha quedat arraconat. Malgrat tot ha reeixit com protagonista en certes gales, com la que la va incloure a ella i a alguns dels seus excompanys (Emilio Sánchez Vicario, Marc López, Tommy Robredo, Tomàs Carbonell, Enrique Maier i Neus Àvila) al Hall of Fame de Catalunya (desembre de 2023).

Cal tenir en compte aquest nom: Izan Hernández?
Ja ho veurem, per ara sí! És l’11è de Catalunya en la seva categoria, va arribar a quarts del Godó el passat abril i ha jugat prèvies per Europa. Va començar al C.T Begues però va haver de traslladar-se ara fa un temps. Té cops bons, ha progressat tècnicament, i sols li falta de poder fer l’estirada a nivell físic, perquè és un element clau.

Més encara avui en dia…
El tennis ara és més potència i molta força. Quan em miro alguns partits dic: però si sembla que no pensin! Sobretot entre els adults abans els punts duraven més i es disposaven estratègies. Ara en canvi, si estàs ferm tens molt guanyat, cosa que veig amb el meu fill. Juga amb nens que són més alts, quasi dos pams, i que li etziben unes bombes… que és difícil competir.

S’exigeix molt més que abans?
Se’ls posa molta pressió perquè progressin, perquè arribin, i això els infereix estrès. Existeix gran competència, molts més clubs, i acadèmies individuals amb jugadors de l’estranger força potents. És el cas d’Eduard Khaikov, l’últim campió de Catalunya (al Tennis Vic, 19 de maig). Són aquests els que concentren bona part de les ajudes i el suport més evident que atorguen les institucions.
Tu vas començar molt tard a jugar a tennis, amb 12 anys, per insistència…
M’agradava i li repetia al meu pare, que era aliè al món de l’esport i que al final em va apuntar a L’Hospitalet. No em volien, em faltava molta tècnica i treball però tenia ganes i una estricta voluntat. En tres mesos de classes individuals vaig progressar i em van permetre entrar a l’escola i disputar els primers socials i alguns tornejos, com el de Castelldefels.

Passa un any i et busca la Federació…
Per incloure’m al Centre de Tecnificació (que abans era a l’Hospitalet). Ara deixen més al marge, des de l’ens federatiu, el que són els entrenaments però abans hi estaven al damunt. Amb la beca em van pagar preparació, el material i les estades per diferents competicions fins que vaig tenir 17 anys.

Vas començar amb les lesions: primer al genoll, amb sols 13 anys, amb 20 et vas trencar la tíbia, i vas patir també a l’espatlla, i de l’epicondilitis (inflamació dels tendons de l’avantbraç). Va ser això el teu gran obstacle?
Sense cap mena de dubte, i al final em va obligar a retirar-me, amb només 28 anys. Cada curs em netejaven el genoll, van operar-me quatre cops, tenia dolors a l’esquena i em van dir, en una ocasió, que no podria continuar. Va ser en part a conseqüència d’haver començat de cop, de 0 a 100 (de no fer res a dedicar-m’hi amb gran deler) amb tan sols un any. Però així i tot les aturades van servir-me, encara que sembli increïble, per pensar i per millorar en certs apartats.

Sent molt jove, sols 16 anys (el 1991) guanyes el primer Torneig Júnior, de grau A de la ITF, l’Orange Bowl (jugat des del 47), que ara es disputa a Key Biscayne i en aquell temps a Miami Beach (Florida).
Jo hi anava de tercera dins del conjunt estatal i vaig sorprendre a tot l’equip i a mi mateixa! Les principals candidates eren la Patricia Aznar (que va progressar més en dobles) i la María Antonia Sánchez (que va arribar, el 2004, a 33ena del món). I en l’apartat masculí hi sobresortia l’Albert Costa (vencedor a Roland Garros el 2002) però vaig trencar tots els esquemes. I amb el títol vaig guanyar-me el patrocini d’una marca, que em cedia material i em va ajudar a anar prosperant.

Aquell any (el 1991) ja et perseguia el Club de Tennis Barcelona, però vas haver d’anar a Madrid de manera provisional per una norma que ja ha desaparegut.
Pertanyia al Club de Tennis La Salut mentre entrenava a Cornellà, unes set hores cada dia (8h a 13h i 15h a 17h) i combinava amb els estudis. L’extennista i responsable a l’entitat, Carmen Perea (que va ser l’entrenadora de la Núria Llagostera) em requeria. Però a aquell temps era prohibit de contractar a una jugadora que exercís a la mateixa autonomia. Així que m’en vaig marxar a Madrid, cap al Club RACE, sols un any.

Assoleixes alguns altres patrocinis, cosa que era més difícil, i disputes els tornejos que conformen l’ATP Challenger Series (vas guanyar-ne en total 12) amb uns premis de fins a 75.000 dòlars per la copa. Tot això et permet tirar i estalviar abans de saltar a professional.
Tot plegat mentre estudiava. Volia abandonar els estudis un cop passada la “sele”, però m’ho vaig pensar millor i vaig començar universitat (encavalcant filologies: la hispànica, l’alemanya i un màster en ciència del llenguatge). Va ser una bona elecció. L’esport em predisposava i em restava aquell neguit i tots els nervis que tenien les companyes, i l’estudi em permetia centrar el cap i preparar-me per quan acabés el tennis.

Passes a professional, però continues, quan convé per guanyar punts, al circuit Challenger. Primer entrenes amb un grup independent on també hi trobes la Neus Àvila (105 del món el 1995) en què repartiu les despeses. I després tornes de nou a Cornellà per afiançar-te al teu “staff” fins al final: Pipo Maresma i Ernest Comas i l’expert Andreu Fusté (com a bon preparador físic).
Continuàvem amb rutines de set hores cada dia. Al matí sessió de físic, i treball tècnic i tàctic. I a la tarda partidets i estiraments amb un equip molt ben dotat i amb companys com Beto Martín (professional de 1995 a 2010). Tot plegat interromput per les sortides, els tornejos, i en el meu cas els estudis (que vaig decidir seguir malgrat entrar dins el Top 100 als 21 anys). I un treball més específic, psicològic, que em permetia dominar el soroll extern i aquells moments de gran pressió dins d’un esport individual. I ho deviem fer molt bé perquè no em posava nerviosa, i em creixia en trams difícils. Bon exemple és un partit, primera ronda, contra la Martina Hingis (Wimbledon, a l’any 2000). Ja perdia, 6-1 i 5-2 però li vaig guanyar 3 “Match Balls” i almenys la vaig inquietar un xic. Tal semblava que fos jo que li estés fotent la pallissa.

L’eclosió i primer gran títol va ser amb l’equip espanyol (el 1994), a la Copa Federació, (amb un 3-0 a Estats Units en la final) amb 3 companyes d’excel·lència: Arantxa Sánchez Vicario, Vivi Ruano i Conchita Martínez, al Waldstadion Tennis Club de Frankfurt. Però les marques i grans títols a nivell individual van esperar fins a més tard (Bol i Estoril, el 2001, i el de Porto el 2002). Quin recordes de forma més especial?
El d’Oeiras (Estoril). I vaig començar perdent, per 3-6 al primer set. La rival, la russa Yelena Bovina era incisiva i molt punyent i entre 2000 i 2005 va aconseguir tres torneigs WTA i va pujar al 14è lloc de l’ATP. Jo era molt perfeccionista i exigent i m’hi jugava molts diners. Volia fer el millor paper, per a mi mateixa i sobretot per a la família.

Vas guanyar en individual i en tot el còmput 276 partits (200 perduts). Vas situar-te el 2002 segona al rànking estatal i 22 de l’ATP però ja després tot va anar avall per les lesions i vas haver de decidir, molt durament, de deixar el tennis. Declaraves a la teva retirada, que podies haver fet més.
Sempre es pot anar més enllà i jo sentia, amb l’exigència personal, que per la falta de confiança o rendiment alguns partits molt importants havien volat. Però vaig ser afortunada, i vaig conviure amb grans moments en aquest món que m’ha fet més disciplinada, m’ha ensenyat com a persona i m’ha ajudat a prosperar. III

Com va ser això de jugar contra tota una número 1?

La veritat decepcionant, almenys quan te n’assabentaves, perquè anaves a grans cites per tornar al primer partit (quan era a la primera ronda). Superar a Martina Hingis requeria algun plus més que les virtuts que jo tenia: rendiment al 100%, ganes i físic, que suplien la meva baixa estatura. Tot i així vaig imposar-me a grans rivals que també van ser a dalt de tot, com la belga Justine Henin (número 1 dos anys i escaig el 2003 i el 2004) així com Lindsey Davenport (Californiana i quatre trams al punt més alt: 1998, 2001, 2004 i 2005).