L’atleta de L’Hospitalet ha superat una lesió al tendó d’aquil·les que va patir el dia 1 de març competint al Mundial de Glasgow. No vol marcar-se objectius però sí que apunta, amb tota la il·lusió del món, cap als Jocs Olímpics de Los Angeles.
L’atletisme i en concret les disciplines com els salts, són més propenses a molèsties musculars i a trencaments molt més dramàtics, per llargada, com el del tendó d’aquil·les. La jove Maria Vicente, a punt de fer 23 anys, malgrat ja sembli, per la seva trajectòria, que en pugui comptar uns quants més, es presentava el darrer hivern a competir al Mundial de Glasgow (fet sota pista coberta) amb l’embranzida i amb les ganes de qui té set de victòria i ha entrenat per fer-ho tot al 100%. Era just el primer dia, l’1 de març, i ella venia de guanyar els 60 tanques (amb un temps de 8 segons i 07 centèssimes). Conformava l’esperança del combinat estatal cara a medalla i encetava tot un cicle apassionant amb dues fites molt properes: el Campionat Europeu de Roma (7-12 de juny) i sobretot, els Jocs Olímpics de París, els seus segons si hi hagués anat.
Encarava, com sempre amb concentració, amb el seu metre 78, respiració i mirada atenta, el salt d’alçada, la que era segona prova dins de la cita escocesa (amb un llistó d’1,73 metres). Però tres passes de carrera van ser prou per adonar-se que el taló del cantó esquerre havia cedit i que podia ser molt greu. Va llençar-se al matalàs, sota la barra de l’altura, ben conscient que el seu aquil·les, el tendó que uneix el soli i el bessó amb l’os calcani havia dit prou. Va iniciar un plor contingut que va anar fent-se més intens quan la intuïció del primer crec! es confirmava. Els assistents i els serveis mèdics, que observaven bé l’escena, ja copsaven pels seus gestos que havia estat un trencament, i que implicava llençar al mar tota la feina minuciosa: adéu a la temporada! Un bon drama per les ànsies de victòria i el deler de gaudir esport i de transmetre’l. Però un revés al qual Vicente va saber donar la volta amb una dosi d’optimisme, i el somriure imprescindible per curar qualsevol mal.
Tot venia, a més a més, d’un contratemps patit fa un any (febrer de 2022). Dins del Meeting de Madrid, el Campionat del Món Indoor, la jove atleta catalana, nascuda a l’Hospitalet però amb ascendència derivada des de Cuba pel seu pare, va trencar-se el que és el múscul més potent i amb més volum del cos humà, i que dirigeix tot el genoll: el quàdriceps. Va pensar que potser no seria tan greu, i que amb treball de fisio intens podria esmenar-ho, però a l’estiu se’n va adonar que no era així. Dins de l’Europeu de Munich (aire lliure), va haver-se de retirar de l’heptatló, passar després exàmen mèdic i sotmetre’s al quiròfan. En total gairebé un any rehabilitant i repensant, i havent de veure des de fora qualsevol competició.
Un punt negre en la carrera d’una noia, que va començar amb 11 anys a L’Hospitalet Atletisme (l’ISS), i en qui ja la seva mare, que també havia estat atleta, va observar moltes opcions. Va entrar al CAR amb 16 anyets (2017) després de vèncer, o arrasar (medalla d’or en disciplina d’heptatló) al Mundial de Kenya Sub-18, que va tenir lloc a Nairobi el dia 15 de juliol. Va ser tota una gran gesta, amb un rècord personal i de l’estat que va encetar una allau de marques (més de 50 fins ara) que l’han dut a dominar en el pentatló (disputat sols en el marc de pista coberta), en l’heptatló (exlusivament de categoria femenina) i en les proves de llargada, 200 llisos i també de triple salt, més localment o a nivell internacional.
Vist-i-plau per entrenar
Fruit d’un regular inici dins de pista el 2020 durant l’hivern va decidir canviar el seu marc d’entrenament. Va marxar fins a Donosti, provinent de Sant Cugat, i va passar a ser dirigida pel veterà Ramon Cid, un exatleta guipuscoà de triple salt que també fou Director Tècnic (2013-2018) de la Federació Espanyola. La Maria el defineix com a figura paternal, gran clau de l’èxit, amb qui passa molt de temps i amb qui s’entén pràcticament sense parlar. Va ser un canvi, al seu moment molt complicat, per adaptar-se dins d’aquesta nova vida i haver de buscar-se un fisio, serveis mèdics i aterrar dins d’un nou marc molt diferent. Ara però quatre anys després ja hi ha format una “família” i hi entrena amb el suport des del Basque Team (la Fundació per a l’impuls de tot l’esport de l’alt nivell a Euskal Herria).
A principis de novembre, el seu metge barceloní de capçalera, que ha seguit tot el procés del gran trasbals d’operació i de trencament, va concedir-li de manera oficial l’alta per poder ja exercitar-se amb la plena normalitat, però prenent sempre precaucions (per no assolir una gran fatiga o una càrrega excessiva). Puja un graó doncs dins del grup d’entrenaments, on comparteix amb grans figures com Teresa Errandonea (bona especialista en tanques i ja ara retirada per molèsties continuades també al tendó d’aquil·les) o promeses del País Basc com són els joves saltadors Iker Azorena (22 anys) o Irati Mitxelena (26), ferms aspirants a l’Europeu.
El retorn a un nivell alt s’ha d’anar fent en progressiu. Al gener passarà una altra revisió i sabrà si pot ja competir. Mentrestant va incrementant, a poc a poc, els exercicis tant de força com de cursa, que no fa, encara avui, al 100%. Preparar-se en l’heptatló, que inclou set proves combinades (els 100 tanques, salt d’alçada, els 200 llisos, longitud, els 800 metres i el pes i la javelina), vol dir que no hi ha res exacte, sinó que cal anar adaptant-se i improvisar sobre la marxa, més encara quan se surt d’una lesió. De mitjana, la Maria, que pot dedicar la vida a l’atletisme per mitjà de patrocinis (Richard Mille, Nike i Iberdrola), Beques Podium, o el suport i les ajudes del Basque Team o el seu equip (que és el Nike Running des de l’any 2017), fa uns dos dies de gimnàs, un de carrera, un de salts, i un parell més de llançaments. Són de tres fins a 5 hores la jornada, si és que fa sessió a la tarda, i tota una obra de disseny per concordar amb les sensacions i compensar si manca força o resistència i arribar a totes les proves.
La Vicente positiva i convençuda, la que ja no és cap promesa, compagina amb els estudis combinats (ADE i Digital Business) i no es fixa uns objectius gaire concrets: “el millor és no posar presses ni grans fites. Miraré de ser a l’hivern, si tot va bé, a pista coberta (dins del campionat d’Espanya de febrer, i després al març a l’Europeu dels Països Baixos i al mundial que es farà a Xina) i a l’estiu poder optar a tot en el Mundial de l’aire lliure del Japó (13 al 21 de setembre)”. Considera com virtuts més destacades la constància i aquesta mentalitat molt optimista i lluitadora. Ha excel·lit des dels 11 anys en l’explosió en velocitat i també en salts i sempre ha anat un xic més justa en llançaments i en la carrera en 800 metres. “Vull anar-ho millorant però hauré de començar de zero. Havia fet preparació pels 800 llisos i arribava al dia de Glasgow (el famós de la lesió) per poder fer una bona marca. Ara hauré de reiniciar tot el treball de resistència i continuar la progressió que ja era bona dins la tècnica de tanques”. III
| Triple corona a l’horitzó |
L’heptatló és la variant, en categoria femenina, de la més gran combinada masculina, la prova del Decatló, que comprèn a 10 disciplines, i a diferència de les noies incorpora el salt de perxa, els 1.500 metres llisos, i el llançament de disc. És olímpic des de Suècia (Estocolm 1912), molt abans que l’heptatló, que va entrar en el concurs dels Jocs el 1984. Es disputa en uns dos dies i es puntua en uns barems estipulats per a cada prova i temps o marca, que se sumen al final. Per a Vicente, és un context immillorable: “com que toca diferents camps és molt variat i molt complet. Durant una temporada (2023) em vaig centrar només en salts i m’avorria fent tan sols una rutina! A més permet de compensar i de remuntar si alguna prova va més fluixa”.
Aquest esport, que té un nivell molt fort a Europa, compta amb un bon precedent al Principat, Imma Clopés, l’esportista empordanesa que va competir a Atlanta (1996) i també a Sydney (l’any 2000) i va assolir en el seu conjunt 9 campionats de Catalunya i en total 13 d’Espanya. La Maria, que segueix tots els seus passos, i que ha anat ja més enllà, pren referències especials de Katerina Johnson Thompson, plata anglesa als Jocs Olímpics de París que va patir, l’any 2020, també lesió al tendó d’aquil·les; i de Nafissatou Thiam (l’atleta belga, dos cops campiona del món). Però no oblida els seus inicis aquí a casa dins el club que va enxampar-la i acollir-la, L’Hospitalet Atletisme, on s’hi va estar de 2011 fins a l’any 2017. En destaca la gran feina i la cantera que cultiva, i la cura immaculada dels tècnics que van mimar-la com si fos la seva filla, especialment Pere Sunyer o Álvaro Fernández-Dávila. “Vaig passar-hi els meus inicis, grans moments, i sempre els hi estaré agraïda, per l’amor que m’han transmès per aquest esport”.
La somrient Maria Vicente, coratjosa, sempre amable, eternament disciplinada, reviu ara d’un desastre no buscat que ha capgirat i anar superant amb valentia. A l’horitzó, entre cella i cella, hi té una fita que al final, i sense perdre mai els nervis, bé l’espera: fer-se amb la triple corona, Europeu, Mundial i Jocs. Ja ha assolit dues de les peces en edats més primerenques, sols li falta fer-ho en sènior i pujar fins les anelles. Mentrestant el que és cabdal i primordial, abans que títols i medalles, és gaudir i aprendre molt de cadascuna de les noves experiències i els instants que li depari aquest camí privilegiat. III. |
| Yahli Sokolovsky se impone en Can Massallera |
 La quinta edición del torneo de ajedrez El Llobregat Open Chess Tournament, que ha concluido este 8 de diciembre en el espacio cultural Can Massallera de Sant Boi, ha vuelto a cumplir con las expectativas de participación (180 inscritos) y de nivel de las partidas disputadas, lo que vuelve a situar al certamen como un firme candidato a repetir como mejor abierto español del año de la Federación Española de Ajedrez (FEDA) y el Consejo Superior de Deportes, un reconocimiento logrado en las dos últimas ediciones.
El campeonato ha sido ganado por el Gran Maestro (GM) israelí, Yahli Sokolovsky. El ruso Savva Vetokhin, que compitió con bandera de la FIDE, ha sido segundo y el chileno Cristóbal Henriquez Villagra se ha hecho con la tercera plaza. Las crónicas de cada una de las diez jornadas de la competición de Sant Boi, así como los videos de las diferentes partidas, puede consultarse en la web: https://www.elllobregat.com/openchess En su próxima edición del mes de enero de 2025, El Llobregat ofrecerá un amplio reportaje sobre esta quinta edición de un torneo que se consolida cada vez más como un referente mundial de los abiertos de ajedrez. III |
Si (
No(
