Ángel Edo: “He estat ciclista, però hi ha dies que és inevitable fer la migdiada mirant el Tour”

Un sprinter és un autèntic rara avis en un país de tan marcada tradició escaladora i Edo va haver de fer-se camí en aquesta especialitat en què molts cops havia de ser David contra el Goliat que representaven els grans equips estrangers. Contràriament a l’aferrissada lluita cos contra cos que comporta un sprint, sempre ha defensat el lema “avui per tu, demà per mi”.

Recordes els teus primers moments al ciclisme?
Tot comença aquí, a Gavà, als 13 anys, en una cursa popular. Jo jugava a futbol sala però tenia una bici de carretera, m’hi vaig apuntar i em va agradar molt, i a partir d’aleshores en bici, em vaig apuntar a la Unió Ciclista Gavà i vaig començar a competir. Més endavant fitxo per l’equip olímpic de Barcelona 92 i aquell mateix any firmo el meu primer contracte professional, amb l’equip Kelme.

Has passat per diversos equips i ara ets manager: és difícil la convivència d’egos dins d’un equip?
No és difícil però s’ha de saber portar perquè tots volem guanyar, tots volem rendir, al món de l’esport professional el teu rendiment marca el teu salari econòmic. Però això és un equip i tothom ho te claríssim, i hi ha dies per a tothom. Quan jo corria, no hi havia tants líders en un sol equip com passa avui en dia amb el UAE on, a més de Pogacar, hi ha corredors que serien líders a molts altres equips. Probablement ara, amb els superequips, sigui més difícil aquesta gestió d’egos que en la meva època, perquè tothom reclama el seu espai. Però l’any és molt llarg, hi ha moltíssim calendari i hi ha espai per a tothom.

És un esport que es fa en equip però és atípic, els companys d’equip poden arribar a ser rivals?
Jo crec que no tant, això passa més amb el motor; aquí és diferent, aquí els rols estan assumits. Hi ha gent que només està per a treballar, jo he tingut companys que sabien que la seva tasca era treballar: un Jorge Arcas al Movistar o en el seu dia Pablo Lastras o Chente García Acosta, corredors que han marcat una època i que no entraven en la disputa per les victòries. És complex, però segueix sent un treball en equip i encara que tu puguis estar molt bé un dia, has d’assumir les ordres d’equip sempre.

Hi ha gent que fa una carrera professional sencera fent de gregari, no sé si és fàcil fer això sense frustració, si és inevitable voler guanyar
Això no ho penses mai perquè quan ets professional és perquè has guanyat carreres en categories inferiors, en amateur tothom és bo, sinó no se li dona la oportunitat. Quan arribem a professionals, tots ens pensem que som guanyadors. Però la competició ens posa al nostre lloc i quan abans obris els ulls i te’n adonis per a quin perfil ets necessari dins d’un equip, millor, perquè si després ets professional i no serveixes per a guanyar ni per a treballar, agafaran a un altre, els equips no són ONGs.

És complicat ser ‘sprinter’ a Espanya?
Sí, perquè no hi ha hagut mai tradició. Quan jo corria amb l’equip Kelme, era el perro verde, tots eren superescaladors, molts colombians, i jo allà. Clar, quina mà vols que et donin escaladors de menys de 60 kg en una arribada on hi havia equips tan organitzats com el Saeco de Mario Cipollini? Estàs en un desavantatge sempre brutal. Jo sempre li havia dit a Isaac Gálvez que havia de marxar, com va fer Óscar Freire, perquè a altres països com Itàlia, Bèlgica o Austràlia hi ha una altra filosofia, són equips que aposten molt per les carreres al sprint. Està clar que aquí sempre hi ha hagut tradició del corredor de gran fons, i ara tornem a veure un possible relleu generacional amb Carlos Rodríguez, Juan Ayuso o un nano súper jovenet que puja ara: Adrià Pericas. Aquest és el perfil típic dels equips espanyols i per a un sprinter triomfar aquí és impossible.

Però quan vas guanyar les dues etapes del Giro estaves amb Kelme i tot i així vas aconseguir la victòria.
Sí, però són dies que surten així perquè han de sortir, una d’elles perquè era un terreny molt dur, amb pujades durant la cursa i això fa que es debilitin molt els equips dels sprinters, ja no arriba l’equip sencer i no li poden fer el treno al seu velocista, i si el velocista arriba ho fa molt castigat muscularment; en aquelles situacions de cursa jo em podia defensar molt millor, ja estava gairebé en igualtat de condicions. Si fos en sprint pur i dur jo no podia guanyar a gent de 1,9 metres d’alçada i que feien 20 kg més que jo. O sigui, s’han de donar les circumstàncies d’aquell dia en concret, que el de dalt digui “avui t’ha tocat a tu”, però en condicions normals sempre estava en desavantatge.

Quan saps que t’has de retirar?
Arriba el moment, per molts motius. Els anys van passant i, igual que quan arribo a professional sent jove jo desplaço als sprinters espanyols de l’època, quan tu et vas fent gran et desplacen a tu. És la roda que mai para. És molt càstig durant molts anys, la meva vida professional van ser 15 temporades, i arriba un moment en què físicament entrenes igual o millor, perquè tens més maduresa, però veus que ja no ets capaç de donar més. I també canvia la sensació del risc, del que et jugues, ja tens fills i penses que ja no compensa. Comences a tenir més por que coneixement.

I et queda un buit després?
Jo crec que queda un buit quan no saps cap a on tirar, però jo ho tenia claríssim. Jo vaig tenir un representant durant molt anys i pensava que es podia fer bastant més o donar-li una volta al que era la representació del corredor. Jo tenia clar què volia fer i vaig tenir el recolzament des del minut 0 del mateix Purito, amb qui segueixo treballant, i de molts corredors amb els que havia competit. Al final, quan dones pedals estàs en una bombolla i no has de pensar en res més, però quan ja li veus les orelles al llop i veus que serà el teu últim any, has de pensar en el demà; no tothom està preparat, no tothom té un pla B, però en el meu cas sí que el tenia des del primer moment, no vaig tenir ni temps d’adonar-me que ja no donava pedals.

Tu també et fas la migdiada quan mires el Tour o havent estat ciclista és impossible?
Hi ha de tot. He estat ciclista, però hi ha dies en què és inevitable. Jo era sprinter i, precisament, són els dies que fem adormir a la gent: va tot molt controlat i no passa res fins l’arribada. Jo també caic en aquesta migdiada de tant en tant.

Hi ha moments foscos en la història del ciclisme, com el cas de Marco Pantani que, un cop retirat, va morir per una sobredosi; hi ha gent que no sap gestionar la pèrdua del que ha sigut la seva personalitat durant tants anys
Hi ha vegades que un esportista professional està al més alt, com és el cas de Pantani o de El Chava Jiménez, però quan els focus s’apaguen no queda res, i estem parlant de corredors que havien guanyat moltíssims diners. Jo crec que en aquests casos és fonamental el psicòleg, quan dius “no estic bé, jo aquí soc Déu però fora d’això no sé què faré amb la meva vida”. Pantani es va sentir traït per tot un país, s’han parlat mil històries del seu cas, i és un corredor que hagués pogut fer el que hagués volgut amb la seva vida, però entenc que si se’t gira el cap, no t’adones que estàs perdent el nord,... Li pot passar a qualsevol que estigui molt exposat a la mirada de la gent, la popularitat moltes vegades ensorra.

Quina relació tens ara amb la bici?
Doncs segueix sent el que m’apassiona, surto en bici dia i si dia no, i ho segueix sent tot, perquè és la meva feina: soc representant de gairebé 20 corredors, que estan a equips com el Bahrain, Alpecin, Movistar, UAE,... I després a l’agost fem la Purito Andorra amb el Purito Rodríguez, una marxa cicloturista amb un èxit de participació brutal, ens acompanyen també pilots de MotoGP, exciclistes,... intentem que sigui un cap de setmana festiu i que la gent gaudeixi. Per a mi la bici segueix sent el meu modus vivendi i el que he conegut sempre, des d’aquells 13 anys i ja en van 42 amb la mateixa història.

Què aportes tu al món de la representació que trobessis a faltar durant la teva època de corredor?
Doncs jo crec que sé que el que es necessita, es necessita ja. Quan un corredor truca i em diu que li ha passat alguna cosa, se l’ha d’atendre perquè necessita allò immediatament, no pot ser que truqui i li despengis el telèfon una setmana més tard perquè estàs portant el triple de corredors dels que pots assumir. Nosaltres treballem amb un grup reduït de corredors i som dues persones: Egoi Martínez, un altre exciclista, i jo. I entre dos ens podem repartir molt bé: quan un està ocupat amb una cosa, l’altre pot encarregar-se d’unes altres, ens repartim les proves per territoris i després viatgem a les clàssiques junts.

I què aporta que tu hagis estat ciclista?
Saps el que es necessita. També, jo quan m’assento amb els managers general dels equips, em reben bé perquè m’han vist com a corredor i és més fàcil lluitar per algo que coneixes: si no t’han fet tant de mal les cames com a nosaltres, no ho pots entendre igual.
Per exemple, amb l’Eusebio Unzué, que és el manager general del Movistar, tenim una relació excepcional, i jo d’aquell equip he tret a corredors importantíssims per a l’entitat com Óscar Pereiro, Purito o Dani Moreno, però sempre li hem argumentat el per què i hem anat de cara. En el cas de Purito, era per a sortir del costat de Valverde, i intentar ser líder, i l’Eusebio ho va entendre a la perfecció. En el cas de Marc Soler, li va costar més acceptar-ho perquè tothom el comparava amb Induráin i esperaven que pogués donar una passa endavant. Nosaltres vèiem que el Movistar ens apagava i vam decidir fer aquest pas.

Has dit que Marc Soler va marxar de Movistar per a poder tenir més importància a l’equip, al UAE no està també opacat per Pogacar?
Sí, encara més, perquè al UAE hi ha molts més corredors importants dels que hi havia al Movistar, és un equipàs, però el Marc amb el temps ja ha assumit el rol que té. Ell anava camí de ser un crack perquè tothom deia que havia de ser el pròxim Induráin, però s’ha adonat que possiblement físicament i mental no està, perquè a les voltes per etapes sempre té un dia dolent, i així ja no es pot guanyar una volta gran. I volia córrer a gust, sentir-se útil, necessitava aquest canvi, volia tornar-se a sentir vàlid, volgut. El Marc és un corredor amb un temperament fort, però amb la direcció del UAE està súper content, ja li van fer saber que per a ells és molt important i es va decidir allargar el contracte fins el 2027, és molt feliç on és ara. Moltes vegades pensa “hauria d’haver fet aquest pas de marxar abans”, però les coses es fan pensant que seran la millor opció i, si no surt com esperaves, aleshores sí que estem obligats a fer aquest canvi. I el canvi ha sigut per a bé, ara el Marc és un altre corredor.

A quin ciclista admires?
N’hi ha hagut molts: jo destacaria al Miguel Induráin, que a nivell humà és encara més gran que com a ciclista, a Perico Delgado, amb qui he tingut sempre molt bon feeling i també et diria Purito. El Purito no té el palmarès dels altres, però el seu cas m’ha tocat viure’l molt de prop: és un corredor que ha guanyat molt, que ha fet podi a les tres grans voltes sense guanyar-ne cap, que ha perdut una Vuelta España sent ell l’únic responsable a la famosa etapa de Fuente Dé amb Contador, que ha perdut el Giro més ajustat de la història, i mai ha culpabilitzat ningú, sempre ha assumit les errades. Sempre ha protegit el seu entorn, ell estava bé sempre que nosaltres ho estiguéssim. Per això l’admiro. III