La problemàtica de l’habitatge ja fa temps que no afecta només a les classes populars, gent jove o d’altres col·lectius vulnerables, ens afecta a tots. Ja no és una qüestió només de no tenir recursos per l’accés a l’habitatge sinó que gent que té recursos i pot pagar-se’l és expulsada de l’habitatge que té llogat perquè a algun fons “voltor” l’interessa no tenir llogat el pis, preferint fer lloguer de temporada o una altra manera d’especular.
Mentre que per al capital privat l’habitatge sigui una de les més rendibles inversions l’especulació serà inevitable. Així doncs, la solució només passa per fer el negoci de l’habitatge menys rendible, i per tant recórrer al principi més bàsic del capitalisme, augmentar l’oferta igualant o superant la demanda.
Això òbviament requerirà de molts anys d’inversió i igual que el Govern republicà, presidit pel President Aragonès va impulsar la incorporació de 10.000 habitatges al parc de lloguer social de Catalunya, la qual suposava un creixement del 18% respecte el parc actual, aquesta era la solució real per acabar amb aquesta dramàtica situació.
Perquè igual que la ciutat de Viena ha fet la feina i durant quaranta anys ha construït i comprat parc públic, fet que fa que hi hagi un abundant parc públic a la conurbació de la capital austríaca, aquest ha de ser el model a seguir.
L’accés a l’habitatge no és un luxe, és un dret bàsic i la situació que tenim en aquest àmbit ha estat conseqüència de ser tractat com un bé de mercat, fet erroni, però que per a la seva resolució necessita tots els agents per tal de respondre a una necessitat estructural. III
Si (
No(
