Xavier Escaich Ferrer (Castelldefels, 1968) va iniciar-se en el futbol per la inèrcia dels seus germans, als 6 anyets. Va jugar 5 temporades, a la base del club de la seva vila, la U.E.Castelldefels, i després dues al C.F.Gavà. A l’etapa juvenil, malgrat ofertes de la Damm, va preferir de progressar al Blanca Subur, conjunt de Sitges, que jugava a Preferent. Unes bones actuacions, i l’especial de 1986-87, van despertar el viu interès del Gimnàstic de Tarragona, que el va incloure al primer equip per fer ja el salt professional. Ser el màxim golejador a 2ª B i tornar a excel·lir en només un curs li va valer de nou la crida d’un altre dels clubs de dalt, que en aquest cas fou l’Espanyol. Va fer el debut a primera, i va vestir 5 temporades l’uniforme blanc-i-blau, amb alts i baixos a segona, però erigint-se en davanter de referència. Després de l’últim descens (el 1993) va estudiar ofertes i va optar per marxar a Astúries a l’Sporting de Gijón. Una gran primera volta el va ajudar per despuntar i va empènyer el Barça a reclamar-lo ja a finals de temporada. Va guanyar una Supercopa, va ser deixeble de Cruyff i va tenir gran acollida de companys com Sergi, Eusebio, Amor o Txiqui. Però a nivell més esportiu va disputar sols 3 partits i va adaptar-se quan ja era massa tard. La carrera, aturada massa d’hora per lesions greus al turmell i al seu menisc, va culminar amb Benito Floro a l’Albacete (1995-1997) i amb el Múrcia a 2ª Divisió B (1997-1998).
Obedient, disciplinat, treballador…Xavier Escaich va estudiar INEF i va ampliar la formació cursant un màster per a la gestió d’empreses. Va crear amb la seva exdona (Ninoska Souto), exnúmero 1 de Catalunya al món del pàdel, una pròpia assessoria on van fer feina per diferents institucions. Viu a Castelldefels i té dues filles ja més grans (27 i 28 anys) i un fill menor (sols 11 anyets). El seu somni de ser en un club de futbol i aportar tota l’experiència acumulada va arribar a l’any 2020. Al gener va acceptar el càrrec de director general a dins del C.E. L’Hospitalet, una entitat on va jugar durant mig any com a filial de l’Espanyol (el 1988) i va assolir, en tan sols tres mesos, un bon còmput de nou gols.
Què comporta aquesta tasca dins del club?
Hi treballo moltes hores. El gestiono i el coordino a nivell administratiu i financer. Deixo sols per altres mans aquella part més esportiva. Era un somni de fer feina en una entitat com aquesta, tant volcada amb el futbol, per aportar-hi tota la meva experiència.
Ha progressat, en aquest temps, l’Hospitalet?
Hi havia al club, al 2020, només uns 300 jugadors Ara n’hi haurà prop de 1.000. Hem hagut de tornar un deute molt profund, d’1,4 milions d’euros, que ens ha minvat potencial per invertir tots aquests anys. Hem mirat de fer tothora un pressupost ben mesurat i fruit d’això, ja aquest abril, el saldarem. I no obstant hem situat molts dels equips a màximes categories, els cadets a Preferent i el juvenil que es manté a Lliga Nacional.

Com tenim el femení?
Fa 6 anys sols existia el primer equip. Ara hi ha 13 conjunts pel que fa a noies i esperem que creixi tot encara més, en paral·lel al masculí.
El futbol ha canviat molt, no ha de ser fàcil adaptar-se a tot allò que requereix…
Cada cop va sent més físic, però també molt més complet a nivell tècnic, i exigent en tots els camps. Té igualment molts més recursos al voltant. Fa 30 anys en un cos tècnic podia haver-hi únicament 4 persones, ara en poden ser unes 20! Tot és més sofisticat i es prima molt, pel que fa als nens, de ser en bones categories. Prioritzen, per exemple, jugar a Divisió d’Honor malgrat que el club sigui menys fort, i no s’ho pensen per canviar.
Com es fa per retenir-los?
Doncs cal fer molt bona feina, cuidar molt bé l’estructura i tractar bé als jugadors. Entre d’altres experiències, hem pujat i afiançat uns infantils de molt nivell que ara ja són al juvenil, i que progressen cap amunt.
Xavi Escaich comença aquí a Castelldefels, passa al Gavà i juga després al club de Sitges, el C.F.Blanca Subur. Decideixes continuar però a Preferent i desestimes una oferta de la Damm per ser a la Divisió d’Honor…
M’estimava més jugar que no saber si tindria o no els meus minuts. I no em vaig equivocar. Vam fer un últim any molt bo i vaig excel·lir en els dos partits davant del Nàstic. A finals de temporada el conjunt de Tarragona em va cridar per disputar amb el primer equip dos amistosos, davant de les Borges Blanques i el Llevant. Vaig fer un gol a cadascun; el segon quasi de mig camp.

T’incorporen i comences, a punt de fer 19 anys i d’entrada a 2ª B, la carrera professional.
Va ser un any immillorable, en guardo el millor record perquè vaig poder aprendre molt, marcar molts gols, i fer amistats com la que he mantingut fins ara amb el que és el nou president, des del juliol, del Gimnàstic de Tarragona (Lluís Fàbregas). Va ser un mèrit en part també dels companys que van construir un bloc molt unit i em van ajudar en tot moment.
Fruit d’això et ve a buscar l’Espanyol el 1988. Un equip que just venia de disputar la final de l’antiga Copa de la UEFA (amb derrota contra el Bayer Leverkusen a la tanda de penals). Va patir un seguit de canvis però comandant la banqueta hi continuava tot un mite del futbol, Javier Clemente.
Al segon desplaçament amb l’Espanyol (anàvem a Vigo, i jo encara no jugava, sols entrava convocat) m’ho va dir clar: “No jugarás hasta que toques la pelota alguna vez con la cabeza, cuando despeja el portero”. I obedient m’hi vaig posar, perquè realment aquesta brega, tot el que era aquesta lluita, i el meu cap, no havien estat mai el meu fort.
Va canviar-te la manera de jugar?
En una certa manera. La meva major virtut, sempre jugant de davanter, era la intuïció, els moviments a dins de l’àrea i la creativitat. Era tècnic amb la dreta i amb l’esquerra, i també era força ràpid. Però tenia més carències defensives. Ell m’havia acostumat a jugar ràpid i de cara, volent dir que controlés i em desmarqués. I això clar, a mi m’impedia d’encarar i de progressar, com m’agradava, amb la pilota.
Passes per l’Hospitalet mentre no jugues encara amb el primer equip. I debutes finalment a la primera divisió (27-11-1988) amb el València. Acabeu amb igualada, empat a un, i ets part d’un onze on hi jugaven, entre d’altres, Tommy N’Kono o Pichi Alonso.
Realment vaig passar nervis. De jugar a 2ª B impressiona molt sortir a un estadi com el del Lluís Casanova, amb 45.000 espectadors. No va ser el millor partit que vaig tenir però poc a poc vaig anar entonant.
Et mantens durant cinc anys a l’Espanyol, amb alts i baixos. Ets “pitxitxi” de l’equip però baixeu dos cops a segona (1989 i 1993). En aquest últim descens, la promoció davant del Racing, una part de l’afició culpa de tot als jugadors, especialment a tu mateix i a Urbano Ortega.
No he entès mai que ningú xiuli als seus propis jugadors que són els que han de corregir i donar-ho tot. Vaig tenir alguns problemes i em vaig enfrontar als “Brigades”. Va ser tot una gran pena perquè tinc un gran record de tot el temps a l’Espanyol. Però en aquelles condicions era impossible de seguir i vaig valorar altres opcions.
N’hi havia més però vas optar per anar a l’Sporting, pel seu ple suport als joves. I vas fer una temporada excel·lent (1993-1994) sobretot al seu primer tram.
Recordo en particular el que seria, ben segur, el millor partit de tota la meva carrera. 7-1 contra Osasuna (16-01-1994), en un camp molt enfangat però en una tarda que al final va ser rodona. Jugava entre d’altres noms amb Abelardo, Mario Stanić o amb Juanele. Vaig marcar els meus 4 gols i vaig donar 3 assitències. Vam fer una primera volta col·locats per lluitar a UEFA, però el tècnic García Remón, va incloure canvis i va gestionar el vestuari malament. Va crear un parell de grups, un a favor i un altre en contra. Jo era dels que s’hi oposaven. Tot plegat va fer al final que haguéssim d’acabar lluitant per no baixar.
Un any i poc al Barça i te’n vas primer a l’Albacete (1995-1997), amb Benito Floro com a tècnic, que hi posa facilitats. Però baixeu el primer any cap a segona, l’acomiaden, i fitxen García Remón…
Vaig trucar immediatament, quan vaig saber-ho, al que era el meu representant i li vaig dir contundentment que comencés a buscar equip! Va ser tard i vaig haver de passar un any on vaig jugar sols 5 partits.
Comences etapa al Múrcia, amb 28-29 anys, però les lesions et fan dir adéu.
En l’etapa a l’Espanyol vaig lesionar-me ja al turmell, i vaig curar-ho malament. Amb el Múrcia vaig rebre una pilotada que em va destrossar el cartílag i el menisc. Vaig operar-me, però el podòleg, els metges i el massagista, insistien que el millor era retirar-me si no volia forçar més i agreujar totes les lesions. Era fort físicament i em sentia bé, però per prudència, no hi havia alternativa.
Què pots dir que t’ha aportat a tu el futbol?
Com a esport tots els valors. Fins i tot ara al meu fill, quan li he d’explicar alguna cosa, hi surt sempre aquell símil amb el futbol. Quan jugues no te n’adones de la sort de poder fer aquesta feina. Cobres bé i a més gaudeixes. Sols ho veus quan et retires i has de treballar 12 hores cada dia! III

“Mai sabré tot el que hagués pogut fer si hagués jugat un segon any com a blaugrana” |
Iara sí, arriba el Barça. T’ofereix de substituir a Julio Salinas. No series titular però sí recanvi i revulsiu. Com és entrar a l’engranatge d’un Dream Team que començava a defallir? Doncs per part dels meus companys una acollida extraordinària, Koeman, Txiqui, Eusebio, Sergi, Hristo, Amor… no en puc tenir pas cap queixa. I Cruyff sempre em va adoptar com un de més. Era sempre exigent amb el fet de tenir pilota. La gran pena és que no vaig tenir minuts, vaig debutar al mes de febrer!, en un partit contra l’Sporting (06-02-1995) en què vaig fer el primer gol i vaig concedir una assistència a Ivan Iglesias. Però a aquest ritme em va costar molt d’adaptar-me.
La següent pretemporada (1995-1996) sembla que agafes el to… Sóc màxim golejador, em sento millor i puc progressar. Però aleshores en Reixach em comunica que no compten més amb mi. Va ser un gerro d’aigua freda i sempre penso què hauria pogut ser si hagués seguit.. |