Termes romanes de Sant Boi de Llobregat

Un dels motius per sentir-se orgullós de les nostres termes romanes es deu a que es tracta d’un dels complexos termals romans més ben conservats de tot l’Estat espanyol, i per visitar-lo i poder gaudir-ne només hem de remuntar el carrer Maria Girona fins la cantonada amb el carrer Hospital. L’excel·lent il·luminació de l’edifici que forma part de la seva musealització ens permetrà apreciar tranquil·lament tots els detalls d’aquestes restes i també ens ajudarà a fer-nos una idea de com era aquesta zona en època romana gràcies a les maquetes que intenten reconstruir de la forma més fidedigna possible l’entorn més immediat en època de l’Alt Imperi Romà.

La cronologia de les termes correspon al segle II d. de C.; hem de fer un gran exercici d’imaginació i situar les termes en un entorn on no existia el Barri Antic actual, ni les cases ni els carrers, ni cap carretera ni el soroll del món modern. Intentem esborrar qualsevol petjada actual i deixar només el conjunt termal i l’entorn natural. Però és clar que unes termes tan magnífiques havien d’estar acompanyades per una propietat igual d’esplèndida. Desgraciadament les restes del que podria haver estat la vil·la romana associada a elles no s’ha trobat, encara.

Els romans que vivien al camp, com seria el cas de la vila romana de Sant Boi de Llobregat, ho feien en grans propietats anomenades vil·les, que podríem assimilar a les nostres masies actuals. Així doncs, entenem que es dedicaven a l’explotació agrícola del territori. La pars rustica d’aquesta vil·la era el lloc on vivien els criats i els esclaus i on es transformaven i s’emmagatzemaven els productes agrícoles que es conreaven als camps propietats del senyor de la vil·la. La pars urbana era el lloc on vivien el senyor i la seva família i on gaudien de les mateixes comoditats que tenien les cases a les ciutats. Eren cases molt grans, amb molt d’espai, tant comú com privat, on cada persona tenia la seva pròpia habitació i també espais per compartir i gaudir de les atencions dels seus criats. Tenien aigua corrent, cosa que potser pot sobtar avui dia, encara que no hem de pensar en una casa plena d’aixetes.

Però sens dubte, una de les comoditats més envejables és que els amos d’aquesta vil·la gaudien d’un SPA a casa seva. Quants de nosaltres podem dir això avui dia?

Les termes romanes no només servien per prendre un bany més o menys relaxant, sinó que probablement els romans hi estaven grans estones, hores potser gaudint de tot un seguit d’atencions.

Per començar els banyistes accedien al conjunt termal per l’apodyterium o sala de vestuari; aquí, a més dels bancs per a seure per a major comoditat, podien deixar les seva roba i altres objectes a uns forats que hi havia a les parets, semblant a les nostres taquilles actuals.

La primera parada era l’habitació coneguda amb el nom de tepidarium, és a dir, la sala tèbia que servia per aclimatar els banyistes cap a les zones més càlides. En aquesta sala rebien massatges dels seus criats, que untaven els seus cossos amb olis a més del fet que podien gaudir de banys tebis en petites banyeres. Seguidament passaven al laconicum o sudatorium, que era pròpiament una sauna per prendre banys de vapor. En aquesta sala els pors de la pell es dilataven i els olis aplicats a la sala anterior penetraven en ells com a part essencial del bany típic romà. Després es passava a la sala següent anomenada caldarium, la sala dels banys amb aigua calenta. En aquesta sala d’altes temperatures, els criats netejaven la pell dels seus senyors amb una eina anomenada strigilis feta de metall, amb mànec i en forma de mitja lluna que servia per retirar del cos tots els olis i la brutícia i deixar la pell neta.

Darrerament els banyistes passaven a l’àmbit fred, que estava compost per una habitació anomenada frigidarium; aquí hi havia mobiliari per a seure, descansar i prendre un refrigeri, a més de parlar tranquil·lament, demostrant així la funció social de les termes romanes. També hi havia en aquesta sala una piscina o natatio, d’aigua freda que servia sobretot per tancar novament els pors de la pell i evitar que hi entrés brutícia, a més d’activar la circulació del cos.

Però res d’això seria possible sense el sistema de calefacció romà, anomenat hypocaust, que consistia en la elevació de les habitacions de l’àmbit calent mitjançant pilars de totxo, i la circulació d’aire calent per sota del terra i per les parets gràcies també a un sistema de tubs (tubuli) fets d’argila que es connectaven a l’hypocaust.

Com hem vist, els romans no tenien motius per envejar les nostres comoditats actuals, però poder passar la tarda a les termes sí que ens agradaria a nosaltres, sabent a més que les tindríem tant a prop de casa. De fet, certament avui dia les termes romanes de Sant Boi són molt a prop de nosaltres i podem passar gratuïtament una bona estona contemplant unes restes tant magníficament conservades i imaginant, per què no, com seria viure a l’època romana. ||