Escoltar. De vegades ens perdem en complexos informes per intentar trobar solucions i resulta que la tenim ben a prop i a l’abast de tothom. Escoltar front el càstig, l’exclusió, les etiquetes amb connotacions negatives amb les que la societat es refereix a aquests adolescents i joves (“els ni-ni”) o els espectacles televisius que mostren la seva pitjor cara. Escoltar, entre moltes altres coses, és el que fa la Fundació El Llindar, una entitat sense ànim lucratiu, situada a Cornellà de Llobregat, que porta deu anys oferint una sortida tant personal, formativa com professional a molts adolescents i joves que van topar amb la rígida estructura de l’actual sistema educatiu. Per tota la seva tasca, la Fundació El Llindar ha rebut recentment el segon Premi Ensenyament 2014 atorgat pel Cercle d’Economia.
Llindar vs polleguera
En el cor del parc Can Mercader de Cornellà, on està la Fundació, ens trobem amb la seva directora, Begonya Gasch. Coneixent la filosofia del centre, l’entrevista esdevé una agradable conversa on fins i tot el nom de l’entitat abraça una important significació per definir el què és El Llindar. “El Llindar és un lloc de pas, un lloc que et permet fer un trànsit i passar d’una situació a un altre. El nom és molt significatiu. Volem ser un espai i un temps per aquests adolescents i joves que el sistema educatiu no els hi sap o no pot donar resposta. Però fonamentalment, El Llindar és un lloc de vida”, explica Begonya Gasch. Quelcom no funciona quan a l’actual sistema educatiu hi ha una taxa d’abandonament escolar del 24%, molt per sobre de l’objectiu del 10% fixat per la Unió Europea pel 2020.
En front del llindar, la “polleguera”. Així defineix Gasch l’actual sistema educatiu, fent referència a aquesta peça fixa, per exemple, d’una porta o d’una finestra. “Estem amb adolescents i joves que s’han quedat fora de les administracions, per un sistema educatiu amb una estructura tancada, rígida, burocratitzada, molt poc humanitzadora, molt poc pensada pels joves, massa pensada per mantenir els professionals... Sé que no faig amics dient això, però, en definitiva, sí que penso que no són estructures prou àgils per solucionar els problemes d’aquests adolescents i joves, que és evident que els hi passa alguna cosa”.
En aquest sentit, El Llindar ofereix aquesta segona oportunitat amb un model alternatiu on qüestions abstractes també tenen un paper important. Així trobem una formació dual entre la teoria i, sobretot, la pràctica; però on la motivació, l’optimisme i la part emocional està sempre present. Un mètode que s’aplica de manera personalitzada, treballant un per un i amb marge. Aquest model alternatiu permet millorar les competències personals, les formatives i professionals i, per tant, les competències d’ocupabilitat. Aquest és l’objectiu, segons la directora del centre: “va tot lligat; després ja vindrà la inserció”.
L’èxit no està a les dades
Quan la Fundació El Llindar va obrir les portes fa deu anys només van passar pel seu centre 12 joves. A les seva darrera memòria, referent a l’últim curs escolar, es comptabilitzen quasi 300 alumnes a temps complert i fins a 549 adolescents i joves que han participat d’una manera o altra en algun projecte de l’entitat. A les dades s’observa un important salt a partir del 2008: “La crisis ha afeblit molt a les famílies amb les que treballem; però no només la crisis, els joves ja venien amb totes aquelles dificultats. El que potser sí s’ha posat de manifest és la precarietat formativa que hi havia i que hi ha”, diu –crítica- Begonya Gasch. Per això, per millorar aquesta base formativa amb tota l’amplitud de la paraula, aquesta entitat del tercer sector va néixer i continua buscant un espai com a escola.
Les expectatives del centre parlen de que enguany s’aconseguiran unes noranta insercions laborals d’alumnes de la Fundació. Tot i això, ni la paraula fracàs té lloc al ben mig de Can Mercader ni l’èxit es pot trobar a les estadístiques: “Per a mi és un èxit que el Killian estigui decidint si vol tenir la ESO, que la podria tenir aprovada, o si accepta un any més un curs de preparació d’accés perquè després li vagi bé el cicle formatiu”.
“Som com una petita família”, diu Jose Ángel Coca, un dels joves que s’ha retrobat amb la il·lusió i les ganes d’aprendre. Se li nota quan descriu tot el que fan al grup de lampisteria que, per cert, es troba als soterranis de l’església Sant Jaume de Cornellà: “Quan vam començar, alguns del voltant es van solidaritzar i ens van cedir alguns espais”, explica Cristina, una de la trentena de treballadors d’aquesta Fundació que manté una estructura humil i reduïda. A prop del centre està també el taller de mecànica de la Fundació. “Veure que tenen molt bon material i que fan coses que funcionen de veritat, per ells és molt important”, comenta el mestre responsable del taller, Álex Pacheco, envoltat de grans taules, instruments, motors i l’esquelet de mig cotxe. La Cristina insisteix en la qüestió emotiva, però també és molt important els hàbits, l’ordre. Es treballa en tots els tallers (mecànica, elèctric, lampisteria, fusteria, sala d’art, informàtica, restauració, perruqueria) i els resultats són molt bons com mostra José González, mestre de la fusteria, amb autèntiques peces elaborades de fusta. “Els intento inculcar que s’han d’acabar les coses que es comencen. [...] A més, hi ha molta transversalitat i el que fan aquí al taller s’utilitza a altres aules; és útil i això els hi va molt bé”, destaca.
Darrere de la gran majoria de casos hi ha situacions de patiment, qüestions humanes incontrolables per ningú; en canvi, la societat i el sistema els continua culpant d’una manera continua. Ara, després d’una dècada de funcionament, la Fundació busca un lloc administrativament i que se’ls reconegui com a una veritable escola. El Premi Ensenyament els apropa a aquest espai i tota la tasca feta als darrers anys també.
Si (
No(
