L’artista Francesc Fàbregas, de Sant Just Desvern, exposa 50 anys de fotografia al Celler de Can Ginestar

Tota una vida viatjant, emocionant, dedicada a la seva passió: la fotografia. Sota el nom ‘Paisatges sense Pàtria’, l’artista de Sant Just Desvern Francesc Fàbregas recull tot un trencall de treballs que ha anat fent durant els 50 anys que porta de carrera. I ho farà -tot i que ha exposat a galeries de tot el món- a la seva ciutat natal, on reconeix que l’emociona especialment.

Del 4 de desembre al 18 de gener de 2015, la sala El Celler de Can Ginestar acollirà aquests paisatges sense pàtria que “són fotografies de diferents indrets del món, però que ningú trobarà als típics que ràpidament t’ajuden a saber on han estat fetes”, defineix Fàbregas. D’aquí el títol ‘Paisatges sense Pàtria’ que va suggerir el poeta i amic de l’autor, Joan Margarit, qui ha escrit la presentació de l’exposició.

‘Bellesa és amor’. Per Joan Margarit

Aquesta mostra magnífica de fotografies de Francesc Fàbregas em va suggerir de seguida aquest títol perquè pàtria és una paraula que ha anat perdent des del segle XX les seves connotacions de violència –guerres, imperis, conquestes– per quedar cenyida a les que Espriu suposava rere l’adjectivació prudent i exacta de petita pàtria, lligant aquest substantiu a l’amor i a la seguretat del refugi.

Aquest conjunt de fotografies articula, penso, una reflexió sobre l’amor i la bellesa. Són fotografies i, per tant, com molt bé expressa el nom amb que també s’han conegut sempre aquestes imatges –instantànies–, no tenen la missió de copsar els universals del model, com la pintura d’un rostre feta per Rembrandt o Freud, on res no és confiat a l’instant. Ni tan sols un jardí pintat per un artista impressionista es confia a un instant. Parlar d’impressió és només un eufemisme. L’eina, aquí, és una altra, perquè la seva missió és fer que l’espectador s’adoni que està situant-seen un inici cap a un lloc on haurà d’arribar sol. Rembrandt t’acompanyarà fins al final de la contemplació, que pot ser molt llarga. El fotògraf inaugura un camí de reflexió i deixa sol a l’espectador. Per això la contemplació sol ser més breu.Són instantànies.

Francesc Fàbregas ens deixa a uns llocs que podrien pertànyer al món abans d’haver-hi vida humana o bé quan ja no n’hi hagi. Els homes i dones podran haver-hiestat o no, podran tornar-hi o no. Però ara no hi són. I només una fotografiadesmenteix això: la de l’entrada, la del far. En algun lloc algú ha fet que s’encengués i el manté encès. Res més lluny, doncs, de cap pàtria. Què ens salva, què ens dóna Francesc Fàbregas per resistir? La bellesa, que adquireix el seu sentit últim en aquestes fotografies. Fins i tot en la soledat hi pot haver la presència de l’amor a través d’una de les seves manifestacions més poderoses, precisament amb la que ens quedem sols començant el nostre propi itinerari: la bellesa. Hi entrem quan encara tenim companyia, la del far. A partir de llavors, l’exercici ja només pot ser sense pàtria, amb l’ajut de la raó dura i profunda del fotògraf: bellesa és amor.